Pescador d'estels

Caminada de resistència "5 Cims 5 Horitzons"

2011-09-14T18:14:00.001+02:00

La caminada de resistència "5 Cims 5 Horitzons" amb sortida i arribada en el poble del Montseny és una marxa de resistència individual de caràcter no competitiu que recorre els paratges més bonics del Parc Natural del Montseny: el Turó de l'Home, les Agudes, el Matagalls, el Sui i el Samon.... els 5 cims!

La sortida serà en el poble del Montseny a les 07:00 hores del matí del diumenge 9 d'octubre.El lliurament de dorsals serà des d'una hora abans de la sortida.

La caminada té un recorregut circular d’uns 42 Km i un desnivell acumulat de ± 4.200 metres.

En consideració a les característiques de la caminada, distància i desnivell, és recomanable un grau de preparació adequat per realitzar-la.El recorregut resegueix GRs i PRs del Parc Nautural del Montseny ja senyalitzats amb les marques corresponents. L’organització només senyalitzarà amb cintes als llocs més dubtosos. Allà on l'itinerari coincideix amb un GR o PR caldrà seguir les marques d'aquests senders.

Més informació: http://5cims5horitzons.blogspot.com/

CLUB DE MUNTANYA HORITZONS de MATARÓ: CURS DE DESCENS DE BARRANCS 2011

2011-09-03T10:39:00.002+02:00

Els barrancs...

On la naturalesa s'oblida de l'home. On la pedra i els anys recreen un paisatge que supera la ficció de la ment humana....

Atreveix-te amb impressionants engorgats, parets verticals en les quals nien els voltors, curioses formacions de mil colors amb estalactites i estalagmites, badines de fantasia, espectaculars rapels... tot un món que et captivarà!

El descens de barrancs és apassionant pels seus salts d’aigua i ràpids vertiginosos... però també per les seves piscines d’aigües tranquiles i cristallines... gaudir de la natura en estat pur!

Seràs espectador de luxe de com l'erosió ha esculpit les majestuoses roques calcàries i descobriràs les sorres arrossegades dins els canons formant rambles de somni!

Coneixeràs paisatges interiors on discorre l'aigua, vies salvatges i recòndites en les quals el terreny es converteix en aventura. Una profunda i inquietant sensació on… fins els sons són màgics... no t’ho perdis!

Més info: www.clubhoritzons.info

The Middle Earth.... New Zealand!

2011-05-07T11:14:00.000+02:00

Terra de Hobbits, Guerrers, Mags, Elfos, Nans i del Senyor Fosc…

La Terra que Frodo i Sam van creuar en l’aventura més gran mai escrita.

Quan tenia 14 o 15 anys vaig llegir per primera vegada “El Senyor dels Anells”. Mai hagués pensat que jo podria passejar-me per aquells paisatges maravellosos. Perdrem per boscos increïbles. Gaudir de valls encantades tancades per muntanyes inmenses amb cims cuberts de blanc.

Mai hagués pogut imaginar que navegaria en rius salvatges, m’endinsaria en fiords de parets sense fi i sentiria la màgia del món que en Tolkkien tan bé va relatar en el seu llibre.

Però a vegades els somnis es fan realitat i el meu l’he pogut viure al costat de la persona que m’estimo.

Benviguts a

New Zealand

! Què comenci l’Aventura!

ballantpelmon.blogspot.com

Escalant a l'Alt Urgell...

2011-03-01T00:06:00.000+01:00

“Manitou” en la cultura tradicional algonquina (els pobles natius de Canadà i Estats Units del Nord) és el Gran Esperit, el Creador de totes les les coses … el "Gitche Manitou" és dons el "Gran Esperit".

El seu significat real és més proper a una "Gran Connexió". Els primers exploradors francesos van traduir el terme com a "Gran Manitou": la gran interconnexió i l’equilibri de la natura i la vida.

Tot té el seu propi Manitou, cada planta, cada pedra, cada animal i … també el GEAMM!

Interconnexió i equilibri entre tots els seus components a través de l’amistat i la muntanya.

L'amistat duplica les alegries i dividix les angoixes per la mitat.

Aquest diumenge a l’Alt Urgell, uns quants de nosaltres van fer més gran el "Gitche Manitou" del GEAMM...

I no podia faltar el ball del Gran Manotiou!.....

La Fada del Bosc de Can Soliva...

2011-03-01T00:04:00.000+01:00

Recordo a la meva àvia Mercè, sota la claror i els espetecs de les flames de la llar de foc, explicant-me la llegenda del bosc de Can Soliva.

Em deia que quan el bosc tremola desvestit pel cru hivern, just quan les fulles formen una catifa daurada de vivències i el gebre ho cubreix tot….

I el silenci sense destorb, es passeja lliurament entre les branques. Just abans de que la primavera esclati vestint el bosc de colors, formes i sons….

És el moment de passejar-hi i aprendre a romandre quiet durant una estona.

Així pots arribar a escoltar el silenci. Notar com passa per el teu costat, després com t'embolcalla i a poc a poc t'acarona per finalment xiuxiuejar-te a l'orella paraules desconegudes.

Potser amb sort veuràs la figura d'una fada ballant amb robes de seda.

Si no t'espantes i l'hi somrius, el seu cant t'acompanyarà de per vida.
Per tu Bàrbara
Feliç Aniversari !

"Pa de Quilo"....

2011-02-17T16:49:00.001+01:00

Matagalls...

2011-01-18T01:18:00.003+01:00

Excursió al cim del Matagalls des de Sant Bernat

i descens cap a Sant Marçal i la font de les Nàiades

El Matagalls és un dels primers cims que s'assoleixen en els inicis de tot excursionista i per tant una de les primeres fonts d'impressions que els principiants tenen.

Recordo perfectament la primera vegada que hi vaig ser. En el descens ens van perdre i tota la colla va passar la nit al ras. Quin enrenou i quins temps aquells!

El diumenge dia 9 de gener vaig repetir l'excursió amb la Bàrbara. Dia clar, vistes panoràmiques, bona temperatura...ideal per gaudir d'una preciosa excursió al cor del Montseny!

L'itinerari presenta un primer tram més dreturer fins que assoleix la carena. Despres es passa pel collet de l'Home Mort i fàcilment s'arriba al cim (ballaruca del "Cherokee"). Posteriorment baixa cap a Sant Marçal i seguint la vall del riu Tordera torna al punt d'inici.

Son uns 8 km de passejada amb un desnivell acumulat de 800m. Calculeu tranquilament unes 4-5h per fer-lo sense preses. Molt recomenable!

Nosaltres van fer nit a l'Hotel Sant Bernat. Aquest establiment es encissedor. No us perdeu un capvespre davant la llar de foc rodejats de tres gossos Sant Bernats i després fer un sopar al seu restaurant. Val molt la pena.

Bàrbara

ballantpelmon.blogspot.com

Pere

pescadordestels.blogspot.com

Vint-i-un batecs de l’India

2010-09-08T16:34:00.000+02:00

Vint-i-un batecs de l’India

Amb aquest nom hem decidit batejar els vint-i-un petits relats que volem escriure. Millor dit, què necessitem escriure.

Seran vint-i-una petites histories, algunes divertides i d’altres més transcendentals, que hem viscut els vint-i-un dies de viatge per l’India i el Nepal.

Intentarem que entre ratlla i ratlla pugueu veure, olorar, palpar, escoltar i tastar tots els petits matisos que aquest gran país ens ha deixat en el cor.

Riures innocents i plors de tristesa: la vida i la mort ballant pel fràgil món dels homes.

Un viatge que mai podrem oblidar.

Una rebolcada de sentiments per les nostres ànimes.

“Vint-i-un batecs de l’India” és un inici i no un final. El nostre gran viatge només ha començat…

Aquí teniu el primer....

La Teoria de la Relativitat

E= mc2. Encara recordo el dia que el professor de física de Santa Anna ens va explicar aquesta Teoria de l’il.lustre senyor Einstein: l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat. No em vaig assabentar de rés!.

Ha estat en el nostre viatge a l’Índia on realment he entès la Teoria.

En una població de més de 1.130 mil.lions d’habitants (segon país més poblat del món), tot és relatiu. En un país on per fer un simple trajecte de 200km (Delhi-Agra) per carretera es pot tardar més de 8 hores, tot es relatiu. On ciutats com Delhi (16 mil.lions) o Bombai (13 mil.lions) recullen el millor i el pitjor de les misèries humanes, tot es relatiu.

Però han estat els Indis i no l’Índia els que m’han deixat empremta.

I aquesta “especial” teoria de la relativitat no serveix per argumentar discursos hipòcrites tipus “nosaltres no estem tan malament” o “ mira aquells de l’Índia, aquells si que ho tenen magre” …

Aquesta teoria no és per justificar el què tenim o no tenim. Ni per compadir-nos del què volem tenir i no podem. Ni per avergonyir-nos del què tenim i ja ni valorem.

No. La Teoria de la que us parlo no és comparativa. És molt més que això.

Quan veus famílies senceres dormint a qualsevol vorera, mig despullats i descalços, bruts, famèlics...sense res… la teva ànima, allò mes íntim, el teu petit cor... simplement s’esmicola.

I t’adones de què el realment important no és allò que tens o no tens, si no el que sents i fas sentir. El que ets i transmets.

Cal reflexar-se cap els demés. Cap a les persones que t’envolten, les persones que estimes però també, i això és molt important, cap a la resta del món. Tots ens necessitem.

Podem fer veure que no sentim la veu greu d’una mala consciència i “no fer res” o ens podem excusar fent cas a l’aguda veu de la bona consciència, tot realitzant algun acte de “caritat” per fer-la callar.

Però de la pobresa, cal tenir-ne consciència. Ni bona ni dolenta. Només ser “conscients” i així poder-la lluitar. Conèixer aquesta realitat. No donar l’esquena a mil.lions de persones arreu del món que viuen en condicions infrahumanes. És cert que no fa falta viatjar tan lluny per adonar-se’n. Però les dimensions a l’Índia son brutals.

La teoria de la relativitat. On la vida i la mort passegen plegades pels carrers de Bombai o Delhi. La mort, si reflexionem, és molt semblant a la vida. No podem viure sense anar morint poc a poc.

I la nostra afable vida, blindada per capes i capes de benestar, comoditats i luxes, ens pot cegar i impedir-nos veure els patiments de tanta i tanta gent a les fabeles de sud-américa o els slums de Bombai. Sovint només veiem el nostre patiment personal i ens tanquem al sofriments de la resta.

Amb aquestes ratlles no vull donar cap lliçó de moral a ningú ni fer filosofia barata. Simplement l’Índia ha estat un gran cop de puny que ha trencat aquestes barreres i m’ha obert els ulls. Cal tastar la pobresa. Mirar-la i escoltar-la. Tota una lliçó d’humilitat.

Al darrer dia a Delhi vam decidir perdre’ns fora de la zona turística. Caminant sense rumb vam arribar a un carrer paral.lel a una de les moltes rondes elevades que té la ciutat. Milers de cotxes passaven per sobre dels nostres caps. El carrer com sempre, atapeït de persones, bicicletes i rickshaws amunt i avall. Fent un eslàlom enmig d’aquell tràfic van continuar fins a passar casualment per davant d’un hospital.

A pocs metres de la porta principal i enmig de l’asfalt ple de sots i forats van veure un piló de draps bruts tirats al terra just al costat de les escombraries. En passar pel seu costat ens vàrem adonar que sota aquella pila de roba bruta hi havia el cos mig nu i esquelètic d’un avi morint a les portes d'un hospital. Centenars de persones esquivaven aquell cos estès enmig del no res a ple sol i a una temperatura per sobre dels 40ºC. I de totes elles, només un altre avi es va atansar per donar-li una mica d’aigua. Nosaltres igual que la gran majoria, no varem fer res.

Imaginar-se la mateixa escena en qualsevol ciutat europea és impensable. I no paro de donar-hi voltes i més voltes: Per què no vaig fer res? Com es possible que no fes res davant d’aquella imatge terrorífica?

Sé que ja no podré ajudar aquell pobre avi però no em vull resignar. No puc acceptar més la Teoria de la Relativitat. No em vull rendir. D’una cosa n’estic segur: haig de canviar.

De fet , l’Índia ja m’ha canviat....

Namasté!

Pere

Camí de Corsica: l'Arête de Marseille!

2010-07-03T12:50:00.000+02:00

Dels Alps a Córsega!

El mal temps previst a la zona dels Alps duran la setmana que cada any dediquem a l'alta muntanya ens va fer canviar d'objectius. La Dent du Gegant i el Cervino hauran d'esperar fins l'any que vé!

Així que en Sergi i jo canviem grampons i piolets per peus de gat i neopré!

Cap a Córsega a fer escalada i barrancs...

El nostre Ferry surt de Toulon a les 23h ...a prop de Marsella.

Marsella? Per nosaltres Marsella equival a Calenques... un paradís per escalar que ja coneixem de la Setmana Santa del 2009... i tenim una via pendent...l'Arête de Marseille!

Així que decidim acostar-nos tot fent temps per agafar el ferry. Tenim la mala experiència de l'any passat on en l'aparcament de l'Universitat ens van "petar" dos vidres del cotxe per robar-nos un portàtil...

Aquest any fem servir una nova estrategia: deixem la California ben visible! Just davant de la parada del bus! El moviment d'estudiants fa que constanment hi hagi gent esperant-se i tenim l'esperança que aquesta "vigilància desinteresada" disuadeixi els "cacus".

Aquesta opció, per sort, va sortir bé i la furgo estava intacta quan van tornar de l'Arête!

La ressenya d'en Llorenç i l'Antxi és del tot encertada. Jo només faré algun comentari dels pasos clau.

El primer llarg que em va tocar a mi fa més "iuiu" del que finalment és. Recordo que l'any passat, quan vàrem intentar-la per primera vegada, en arribar a peu de via ens van trobar una cordada de 3 escaladors que van trigar més d'una hora i mitja en fer-lo. Veien això i imaginant la resta de la via i sabent-nos amb poc temps.... ho vam deixar córrer.

Us puc dir que els passos pulits es poden fer en A0 tranquilament. Sense patir gens. En un plis ja estàvem en Sergi i jo enfilats d'alt de l'agulla mirant-nos el "paset" que inicia el 2on llarg...ji ji ji

El segon llarg té el famós "pas de fe" que li dona caliu a la via. Es tracta de passar de l'agulla a la paret de l'Arête. Ens van trobar una baga que facilita el "procés" tot i que ja veureu en el vídeo que en Sergi se'l va treure com si res.

El tercer i quart llargs tenen tan sols algun pas que també és de mirar-se'l bé (V) però la resta es del tot "disfrutón"!

I finalment el sisé llarg també et regala un flanqueig aeri per la dreta de l'agulla que hi ha en el collet abans d'arribar al cim (banda mar) que deunidó!

En resum: una via ben bonica en un entorn preciós. Un bon inici de vacances.

Pillem la California i cap al Ferry.....continuarà.

Pere T.

Curs d’Escalada Artificial Equipada

2010-03-08T12:49:00.001+01:00

L’Escola de Muntanya CIM de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró organitza:
Curs d’Escalada Artificial Equipada
Dies 24, 27 i 28 de Març del 2010
http://escolademuntanya.blogspot.com/

PROGRAMA

Presentació
Independentment del grau de l’escalador de via llarga, conèixer la correcte tècnica de l’escalada artificial equipada obra un gran ventall de possibilitats a l’hora de progressar pels diferents itineraris. D’aquesta manera podrem afrontar vies de graus anteriorment impensables i també vies equipades exclusivament per a aquest tipus d’escalada; així com grans sostres horitzontals, llargs de 7a, parets de graus encara no alliberats, etc. Desprès d’aquests curs, la nostre selecció d’itineraris es veurà ampliada per la gran varietat de vies amb la nomenclatura d’Ae.

Objectiu
Adquirir la tècnica de progressió en escalada artificial en vies totalment equipades amb encoratges expansius ( Ae ).

Organització
El curs consta d’una sessió teòrica i dues sessions pràctiques.
Teòrica: dimecres dia 24 a les 21h00 a la sala audiovisual de de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Pràctica: dissabte dia 27 al rocòdrom de Canet de Mar i diumenge dia 28 a Montserrat.

Inscripcions
Les places estan limitades a 12 participants.
El Curs no es durà a terme si no s’aconsegueixen un mínim de 8 participants.
Caldrà estar en possessió de la Llicència Federativa 2010 o contractar una assegurança provisional.

Direcció del Curs
Pere Montasell Bachs -Instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya i membre ECAM-

Matrícula
L’import del curs és de 95,00 €. Els desplaçaments no estan inclosos. El pagament es realitzarà mitjançant una transferència al n. de compte Caixa Layetana: 2042-0007-99-3300003334, deixant clar el “nom i cognoms” i el concepte “Curs monogràfic d’escalada Artificial equipada.
L’ordre de recepció de les transferències serà l’utilitzat per a l’adjudicació de les places.També es pot formalitzar la matrícula a la Secretaria de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, al Passatge del Pou d'Avall, núm. 1 (cantonada Baixada de les Escaletes), de dilluns a dijous de 7 a 9 del vespre.
En tots dos casos cal enviar un mail a cimagrupe@gmail.com amb les vostres dades personals: nom, cognoms, i telèfon mòbil. La inscripció es tancarà el dia 19 de Març.

Programa
· Material específic necessari.
· Tècniques per la correcte progressió en l’escalada artificial equipada.
· Tècniques de seguretat.
· Graduació i interpretació de la ressenya d’Ae. Vies d’escalada artificial equipada.

Llistat de material individual a dur:
Roba adequada per l’activitat tenint en conte l’època de l’any. Calçat còmode i apropiat per a progressar en artificial, peus de gat, casc, arnés, 2 estreps, 2 mosquetons grossos sense tanca de rosca, ganxo fi-fi amb cordino de 2 m, baga d’ancoratge, una corda per ús en doble ( 60m ) , 6 cintes expres, 4 mosquetons tipus HMS amb tanca de rosca per a reunió i baga per a reunió, placa per assegurar (tipus Reverso), cordino per a marchard o aparell rapelador autobloquejant.
Menjar i beguda per a tota la jornada.
L’Escola de Muntanya CIM disposa de material de lloguer. En cas de necessatir llogar quelcom, caldrà enviar un mail a cimagrupe@gmail.com concretant el material desitjat i us informarem de la disponibilitat i reserva.

El curs inclou
Monitors i instructors titulats per l'Escola Catalana d'Alta Muntanya (ECAM), col.laboradors de l’Escola de Muntanya CIM, dossier i diploma d'assistència.

Requisits mínims
Experiència en escalada nivell II ( escalada clàssica ) i grau IV+ assolit de primer en via llarga sobre roca. Cal conèixer les tècniques de triangulació de reunions, saber assegurar el perfectament al primer i al segon de cordada i dominar el descens en ràpel auto-assegurat.

Altres
El director del Curs es reserva el dret d'excloure del curs a qualsevol alumne que demostri desinterès, manca de capacitat o incompleixi les normes.
Així mateix es reserva el dret de modificar el programa, si les condicions climatològiques ho aconsellen.
És necessari informar al Director del Curs de les incapacitats que els participants tinguin abans de realitzar l’activitat, ja siguin físiques o psíquiques i de caràcter permanent o temporal. Dels medica-ments o tractaments que estiguin seguint i de la possible necessitat dels mateixos duran el curs.
En el cas que l'alumne no pugui assistir al curs i vulgui la devolució de l’import de la matrícula, se li descomptaran 3 euros de despeses de gestió i comissions.
L’Escola de Muntanya Cim agraeix la col.laboració de l’Ajuntament de Canet de Mar en cedir les instal.lacions del rocòdrom d’escalada.

Curs d’Orientació en Mitja i Alta Muntanya (iniciació)

2010-01-26T10:51:00.001+01:00

L’Escola de Muntanya CIM de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró organitza:
Curs d’Orientació en Mitja i Alta Muntanya (iniciació)
Dies 24, 27 i 28 de febrer del 2010

PROGRAMA

Presentació

“…No es més qui més alt arriba, sino aquell que influenciat per la bellesa del que l’envolta, més intensament sent i viu...”Maurice Herzog (Gran Alpinista Francés)

Matèries a impartir i els seus objectius terminals
Aprofundir de manera específica en el coneixement de les diferents tècniques d’orientació sempre necessàries per tal de poder traçar i seguir itineraris de mitja i alta muntanya de forma eficaç i segura. Tan de dia com de nit com en condicons meteorológiques adverses.Conèixer i practicar les tècniques d’orientació amb mapa i brúixola. Ús del receptopr GPS.
Orientació amb mitjans alternatius: orientació pel sol, coneixement de l'entorn orogràfic (cap a quin sentit corren rius i valls a la zona on som), estels, molses...

Organització
El curs consta dues sessions teòriques i dues sessions pràctiques.
Teòriques: primera part el dimecres dia 24 a les 21h00 i segona part el dissabte dia 27 a les 09h00. Ambdues a la sala audiovisual de de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Pràctiques: dissabte dia 27 a Cabrera de Mar-Burriach i diumenge dia 28 a Montserrat (Agulles).
L’organització aportarà el material comunitari necessari per la realització de l’activitat com són: mapes de la zona, material gràfic per a les pràctiques, GPS i fulls tècnics pels alumnes.

Inscripcions
Les places estan limitades a 12 participants.
El Curs no es durà a terme si no s’aconsegueixen un mínim de 8 participants.
Caldrà estar en possessió de la Llicència Federativa 2010 o contractar una assegurança provisional.

Direcció del Curs
Pere Tutusaus Cinca -Instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya i membre ECAM-

Matrícula
L’import del curs és de 55,00 €. Els desplaçaments no estan inclosos. El pagament es realitzarà mitjançant una transferència al n. de compte Caixa Layetana: 2042-0007-99-3300003334, deixant clar el “nom i cognoms” i el concepte “Curs d’Orientació en Mitja i Alta Muntanya”
L’ordre de recepció de les transferències serà l’utilitzat per a l’adjudicació de les places.També es pot formalitzar la matrícula a la Secretaria de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, al Passatge del Pou d'Avall, núm. 1 (cantonada Baixada de les Escaletes), de dilluns a dijous de 7 a 9 del vespre.
En tots dos casos cal enviar un mail a cimagrupe@gmail.com amb les vostres dades personals: nom, cognoms, i telèfon mòbil. La inscripció es tancarà el dia 29.

Programa
- Mitjans i instruments d’orientació (mapa, brúixula, altímetre i GPS)
- Ús de la brúixula i el mapa (orientació, traçat d’itineraris i rumbs, triangulacions...)
- Traçat teòric i desenvolupament sobre el terreny d’itineraris. Proves i circuits d’orientació.
- Iniciació en l’ús del receptor GPS.

Llistat de material
Búixula de base plana (tipus transparent), escalímetre, GPS (si en teniu) i frontal.
Roba esportiva i d’abric, impermeable, motxilla, calçat resisitent i còmode amb sola adherent, protecció solar (crema i ulleres). Menjar i beure per tot el dia.

El curs inclou
Monitors i instructors titulats per l'Escola Catalana d'Alta Muntanya (ECAM), dossier i diploma d'assistència.

Altres
El director del Curs es reserva el dret d'excloure del curs a qualsevol alumne que demostri desinterès, manca de capacitat o incompleixi les normes.
Així mateix es reserva el dret de modificar el programa, si les condicions climatològiques ho aconsellen.
És necessari informar al Director del Curs de les incapacitats que els participants tinguin abans de realitzar l’activitat, ja siguin físiques o psíquiques i de caràcter permanent o temporal. Dels medica-ments o tractaments que estiguin seguint i de la possible necessitat dels mateixos duran el curs.

Curs d’Alpinisme nivell I (Iniciació)

2010-01-20T12:39:00.001+01:00

L’Escola de Muntanya CIM de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró organitza:
Curs d’Alpinisme nivell I (Iniciació)
Dies 10, 13,14, 17, 20, 21 y 24 de febrer del 2010

PROGRAMA

Presentació
"… Qui sent la muntanya no necessita explicacions i mentre existeixin parets, agulles i arestes, hi haurà qui les escali, gaudint del què fa, encara que no comprengui exactament el perquè…"
Josep Manel Anglada Nieto (Barcelona,1933. Gran Alpinista Català)

Matèries a impartir i els seus objectius terminals
Dotar a l’alumne d’uns coneixements i unes capacitats que li permetin realitzar amb seguretat, ascensions d’alta muntanya de baixa dificultat de forma autònoma.

Organització
El curs consta de tres sessions teòriques i quatre sessions pràctiques.
Teòriques: dimecres dies 10, 17 y 24 a les 21h00 a la sala audiovisual de de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Pràctiques: dissabte dia 13 i diumenge dia 14 al Macís del Pedraforca (Berguedà). Dissabte dia 20 i diumenge dia 21 a Ulldeter (Ripollés).
L’organització aportarà el material comunitari necessari per la realització de l’activitat com són: arves, sondes, pales, cordes, estaques i d’altres encoratges. Pernoctació al Refugi Lluis Estasen i al Refugi-Xalet d’Ulldeter. L’organització farà la reserva necessària.

Inscripcions
Les places estan limitades a 12 participants.
El Curs no es durà a terme si no s’aconsegueixen un mínim de 8 participants.
Caldrà estar en possessió de la Llicència Federativa 2010 o contractar una assegurança provisional.

Direcció del Curs
Pere Tutusaus Cinca -Instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya i membre ECAM-

Matrícula
L’import del curs és de 110,00 €. Els desplaçaments i pernoctacions no estan inclosos. El pagament es realitzarà mitjançant una transferència al n. de compte Caixa Layetana: 2042-0007-99-3300003334, deixant clar el “nom i cognoms” i el concepte “Curs d’Alpinisme nivell I”
L’ordre de recepció de les transferències serà l’utilitzat per a l’adjudicació de les places.
També es pot formalitzar la matrícula a la Secretaria de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, al Passatge del Pou d'Avall, núm. 1 (cantonada Baixada de les Escaletes), de dilluns a dijous de 7 a 9 del vespre. En tots dos casos cal enviar un mail a cimagrupe@gmail.com amb les vostres dades personals: nom, cognoms, i telèfon mòbil. La inscripció es tancarà el dia 29.

Programa
- Material: coneixement del material bàsic de neui glaç (corda, piolet, grampons amb antiboots, mosquetons, arnès, bagues i rapelador-assegurador)
- Equip: coneixement de l’equip bàsic per fer alpinisme (casc, motxilla, botes, paraneus, guants, ulleres de sol, vestimenta i equip de bivac )
- Assegurament, autodetenció i progressió en neu: assolir confiança i seguretat en la progressió per terreny de neu de baixa dificultat.
- Ancoratges per a neu: coneixement i habilitat en una segura col•locació dels ancoratges bàsics en neu.
- Coneixement del medi: coneixement del terreny i valoració dels riscos a l’alta muntanya. Interpretació de plànols i orientació. Pràctiques d’autorescat i salvament.

Llistat de material
Casc, arnés, 4 mosquetons tipus HMS amb tanca, 2 bagues de 120cm, placa per assegurar (tipus Reverso), 2 cordinos 6 mm i 140 cm de longitud, botes rídides o semi-rigides impermeables, paraneus, guants prims i guants de neu, pantalons de neu impermeables, jaqueta impermeable, pals de trekking, motxil.la de mínim 40 litres, ulleres de ventisca, piolet de travessa (pala) i grampons amb “antiboot”.
Altres: sac de dormir, frontal i aliments/beguda per a dos dies. Vestimenta adient per a realitzar les pràctiques

El curs inclou
Monitors i instructors titulats per l'Escola Catalana d'Alta Muntanya (ECAM), dossier i diploma d'assistència.

Altres
El director del Curs es reserva el dret d'excloure del curs a qualsevol alumne que demostri desinterès, manca de capacitat o incompleixi les normes.
Així mateix es reserva el dret de modificar el programa, si les condicions climatològiques ho aconsellen.
És necessari informar al Director del Curs de les incapacitats que els participants tinguin abans de realitzar l’activitat, ja siguin físiques o psíquiques i de caràcter permanent o temporal. Dels medica-ments o tractaments que estiguin seguint i de la possible necessitat dels mateixos duran el curs.

Requisits mínims.
El terreny on es desenvolupa el curs és molt fred. Cal anar ben abrigats i equipats correctament per mantenir-se calent en aquestes condicions.

Curs d'Escalada en Glaç nivell I (Iniciació)

2010-01-18T15:22:00.000+01:00

L’Escola de Muntanya CIM de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró organitza:
Curs d’Escalada en Glaç nivell I (Iniciació)
Dies 3, 6 i 7 de febrer del 2010

PROGRAMA

Presentació
L’escalada en glaç està plena de sensacions; l’aigua glaçada espera a que els elements li retornin la seva llibertat. Lliure és la sensació de trobar-se ingràvid. “Patalejar” amb els grampons, comprovar que mosseguen adequadament. Desclavar un piolet per preparar el següent pas contrasta de manera subtil amb la freda quietud de les estructures glaçades.
L’escalada en glaç és una de les activitats més fascinants que es poden realitzar en època hivernal: mai podrem oblidar aquestes sensacions tan profundes…

Matèries a impartir i els seus objectius terminals
Progressar amb seguretat i autonomia per itineraris d’iniciació glaçats.
Coneixement del material i equipament més adient per a l’activitat.
Descriure,conèixer, entendre i escalar les estructures glaçades que ens ofereixen les temperatures extremes de l’hivern

Organització
El curs consta d’una sessió teòrica i dues sessions pràctiques.
Teòrica: dimecres dia 3 a les 21h00 a la sala audiovisual de de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró.
Pràctica: dissabte dia 6 i diumenge dia 7 a Les Cascades de Joclar a Ax-les-Thermes (Les Cabanes)
L’organització aportarà el material comunitari necessari per la realització de l’activitat com són: cargols de glaç, cordes i cintes dissipadores.
Pernoctació al Refugi de Rulhe (Tel: 00 33 461 65 65 01).
L’organització farà la reserva necessària.

Inscripcions
Les places estan limitades a 12 participants.
El Curs no es durà a terme si no s’aconsegueixen un mínim de 8 participants.
Caldrà estar en possessió de la Llicència Federativa 2010 o contractar una assegurança provisional.

Direcció del Curs
Pere Tutusaus Cinca -Instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya i membre ECAM-

Matrícula
L’import del curs és de 90,00 €. Els desplaçaments i pernoctacions no estan inclosos. El pagament es realitzarà mitjançant una transferència al n. de compte Caixa Layetana: 2042-0007-99-3300003334, deixant clar el “nom i cognoms” i el concepte “Curs d’escalada en Glaç nivell I”
L’ordre de recepció de les transferències serà l’utilitzat per a l’adjudicació de les places.També es pot formalitzar la matrícula a la Secretaria de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, al Passatge del Pou d'Avall, núm. 1 (cantonada Baixada de les Escaletes), de dilluns a dijous de 7 a 9 del vespre.
En tots dos casos cal enviar un mail a cimagrupe@gmail.com amb les vostres dades personals: nom, cognoms, i telèfon mòbil. La inscripció es tancarà el dia 29.

Programa
● Material i equip complert d’escalada en glaç. Ús i manteniment.

● Tècnica d’ús de grampons i piolets. Progressió bàsica sobre diferents pendent de glaç.
● Tècnica de piolet-tracció i ganxeig. Tècnica de puntes frontals.

● Assegurar: importància, materials i mètodes. Cintes dissipadores.

● Instal.lació de reunions i assegurances en glaç.

● Ràpel amb sistemes de fortuna. Ponts de glaç Abalakovs.

● Coneixement del medi i nivulogia.

Llistat de material
Casc, arnés, 4 mosquetons tipus HMS amb tanca, 2 bagues de 120cm, placa per assegurar (tipus Reverso), 2 cordinos 6 mm i 140 cm de longitud, botes impermeables, paraneus, guants prims i guants de neu, pantalons de neu impermeables, jaqueta impermeable, pals de trekking, motxil.la de mínim 25 litres, ulleres de ventisca, piolets tècnics (pala + martell) i grampons amb “antiboot”.
Altres: sac de dormir, frontal i aliments/beguda per a dos dies.

El curs inclou
Monitors i instructors titulats per l'Escola Catalana d'Alta Muntanya (ECAM), dossier i diploma d'assistència.

Altres
El director del Curs es reserva el dret d'excloure del curs a qualsevol alumne que demostri desinterès, manca de capacitat o incompleixi les normes.
Així mateix es reserva el dret de modificar el programa, si les condicions climatològiques ho aconsellen.

Requisits mínims

Experiència en escalada en roca: grau IV assolit de primer de cordada.
El terreny on es desenvolupa el curs és molt fred i sense sol. Cal anar ben abrigats i equipats correctament per mantenir-se calent en aquestes condicions.

Altres
Es necessari informar al Director del Curs de les incapacitats que els participants tinguin abans de realitzar l’activitat, ja siguin físiques o psíquiques i de caràcter permanent o temporal. Dels medica-ments o tractaments que estiguin seguint i de la possible necessitat dels mateixos duran el curs.

La Carla, en Pere, en Sànchez i en Martínez a la Paret de Diables...

2009-06-10T17:50:00.000+02:00

“Uffff…”, “uffff….”, “No hi arribo…”. Renego i penso.

Estic penjat d’un clau en el 7è llarg de la via. Un pitó rovellat, mig falcat i què mira cap avall. El següent pas és arribar a un buril amb la xapa trencada del que penja un cordill de sabata.

“Aiiiii….”, “uffff….”, “estira’t home”. Continuo renegant i pensant.

És el segon llarg que flanqueja els enormes sostres de la Paret de Diables a la cara nord de Montserrat. Estic a uns 250 metres del terra. Hi ha una pati de collons!. La darrera assegurança “bona” que he xapat és un spit i el tinc a 6 metres.

La Carla que m’assegura està lluny, a uns 35 metres, molt avall. La veig petita a la meva esquerra. Les cordes, recollides a la R li pengen sense “tocar” la paret.

L’abisme s’obre als nostres peus.

Bufa una suau brisa… l’ambient és espectacular. Allà estem la meva companya de cordada i jo….Bé, nosaltres dos i el”puto” buril amb la xapa trencada a uns dos metres, a la meva dreta…

“Nen, si peta el pitó fotaràs un pèndol de mil parells d’ous”, penso mentre atanso el buril rovellat amb l‘índex de la mà dreta…. “ Ja el toques…. estira’t!.... va!”

I en aquell precís moment de tensió, em passa de nou un fet increïble i que s’ha repetit al llarg de la via….

Es fa un silenci total. Cap so. Tan sols la meva respiració i el batec del meu cor.

“Bum- bum , bum-bum, bum-bum…”

Miro avall. Tot està quiet. Res es mou. Com si el temps s’hagués aturat. Com si visqués en una fotografia. Els ocells parats enmig del cel. Dos cotxes i un autocar creuant-se aturats enmig de la carretera. El cremallera sortint d’un revol no es mou. I la Carla mirant-me somrient completament quieta.

“Què cony passa….?” “L’únic que es mou sóc jo?”

Miro amunt. Miro avall. Res. Ni un moviment. Ni un soroll. Només sento els mosquetons picant entre ells penjats del meu arnés… i el meu cor.

“Bum- bum , bum-bum, bum-bum…”.

El món s’aturat? I jo encara no he xapat el buril…!?

De sobte sento unes veus a la meva dreta: “Noi, no anem bé…”

Em giro. No potser!. Veig dos homes de mitjana edat assentats sobre la paret. Hi ha un timba per morir-se i ells dos estan allà com si res!. Amb les cames plegades sobre el pit i els braços rodejant els genolls.

Tanco i torno a obrir els ulls varies vegades. Me’ls refrego amb la mà. Forço la vista per enfocar el què encara no em crec que estic veient.

Són dos personatges vestits com els anys 70. Porten pantalons de pana, botes i mitjons de llana. Camisa de màniga llarga a quadros i barret també de pana amb una petita visera davantera.

Duen una corda de cànem cadascú plegada i penjada com a bandolera. Un piló de tacs de fusta i pitonises els hi pengen del que crec que és un arnés.

Un d’ells dur bigotet i l’altre ulleres de montura gruixuda i fosques. Tots dos amb unes patilles ben llargues. L’un està fumant un cigar. L’altre s’està menjant un entrepà. Parlen entre ells.

“Amic Martínez: creus que ho aconseguirà el nano?” comenta el que fuma.
“Bé, no ho veig clar amic Sànchez, No ho veig clar.” Li contesta el que menga l’entrepà.

“No pot ser. No pot ser” Em dic a mi mateix. “Un altre vegada aquests dos!”................

Tot va començar fa un parell d’anys. Quan vaig fer el meu primer intent a aquesta via. La famosa Sànchez-Martínez a la Paret de Diables de Montserrat. En aquella ocasió els companys eren en Jordi i la Núria. Vam aconseguir arribar fins a la R5. Però jo no tenia el dia així que vam abandonar la via rapelant.

Des d’aquell moment dos sentiments m’envaïen el cos quan pensava en la via: un les ganes d’acabar-la i l’altre la por a no poder-la acabar…

Fins la setmana passada guanyava la por. La por al compromís que representa passar de la R5, quan comences a flanquejar tots els sostres en escalada artificial combinada amb alguna sortida en lliure. Sabent que d’allà no es pot sortir rapelant…. Sostres a sobre i sostres a sota que fan francament difícil l’escapatòria.

Por al famós pas d’A1 del 6è llarg on un estimat amic ja va fer una bona “volada”.

Però la il.lusió pot més i sent el 22 un divendres festiu a Granollers, quedo amb la Carla i l’Adrien per anar a fer-la. Una combinació d’experiència (Adrien) amb entusiasme (Carla) que garanteix l’èxit.

Les coses però es torcen el dia abans. L’Adrien va ofegat de feina i no ens podrà acompanyar, així que la Carla i jo serem els protagonistes del dia.

-----

L’aproximació fins a la Paret de Diables es d’aquelles ben boniques. Des de Santa Cecília s’agafa el Camí de l’Arrel que ressegueix tot el peu de la muralla de nord de Montserrat. La paret de l’Aeri, la paret de Diables, el Cavall…. Tot impressionant!

Arribem a peu de via sense problemes. “Qui comença?” em diu la Carla. “Com tu vulguis, no tinc problema” li contesto. “Ok, comences tu…” em diu.

El primer llarg de la via.
En teoria les ressenyes el marquen V+/A0 o 6a en lliure. Ben assegurat amb parabolts. Els primers metres els trobo força relliscosos. Quan la cosa ja pinta una mica més xunga tiro d’A0 i amunt. De seguida salto a la canal que et dur al peu de la xemeneia. Aquí no hi han assegurances i has d’anar en conte. He llegit que la R1 ha volat i cal utilitzar l’antiga reunió (3 burils rovellats).
La Carla em segueix i es treu el llarg en lliure sense molts problemes.

Segon llarg de la via.
Iniciem l’escalada de la xemeneia. Cap assegurança a la vista. La Carla va fent. Les xemeneies no és el seu fort però va avançant. Jo mentre em miro la R: “Si hem de rapelar d’aquí…. tres burils rovellats….xungo…” Vaig pensant.

La Carla cada vegada s’endinsa més en la penombra de la xemeneia.
“Si hem de rapelar d’aquí... potser podem aprofitar l’arbre de més avall…. O potser arribem a terra des de la R2… o…..” Continuo donant-li voltes i més voltes….

Quan de sobte em quedo garratibat.
Sento una veu que em diu “Noi! Vols parar de donar-li tantes voltes!” i un altre que respon: “home, és normal què pateixi el nano…”

Collons! Merda! Que cony….

Miro a l’esquerra. Miro a la dreta. Ningú. Miro dalt…la Carla. La Carla? Què estrany, fa estona que no es mou d’aquell pas. I no em diu res. De fet no sento res. Ni un soroll. Com si tot s’hagués aturat…

“Ei,ei!...que estem aquí abaix!”
Miro cap avall i veig dos homes recolzats sobre l’arbre que tinc als meus peus, a uns 5 metres. Estem a uns 50 metres del terra i els “tios” tan “panxus”!
“No pot ser Pere… centra’t” em dic.
“Sí, sí centra’t perquè no anem bé, oi Sànchez?”. “Home Martínez, sigues positiu, segur que els nanos acaban la via….”

“Carlaaaaaaaaaa!” crido desesperat. Però quan torno a mira cap avall no hi ha ningú. “Queeeè?” em contesta la meva companya. “Res, va tot bé per aquí dalt? … “Sí, vaig fent”.

Tanco els ulls i bec una mica d’aigua. “Val Pere, no passa res, et deus haver adormit” em dic a mi mateix.

Tercer llarg.
Fem el canvi de cap de cordada. Les assegurances brillen per la seva “absència”. En el llarg de la Carla un parabolt. En el meu un altre. Vaig posant algun friend. Aquest tercera tirada és curta i et deixa a una gran feixa-cova. La Carla es reuneix amb mi en un plis. Tot tranquil. Però jo no paro de mirar amunt i avall. A la dreta i a l’esquerra.
“Estàs bé?” em pregunta ella. “Sí, sí…. Es que tinc una mica de tortícolis” li responc mentre dissimulo tot refregant-me el coll amb la mà dreta.

Quart llarg.
Fissura atlètica protegida amb tacs de fusta i cordinos. Mala pinta. La Carla però ho xapa tot sense immutar-se i en pocs segons la perdo de vista.
“Per Déu que no caigui perquè no vull saber quin cordino podrit la pot aguantar” penso.
“Posa algun friend!” li crido.
“Friend? Què és un friend Martínez?”. “Ni idea Sànchez, ni idea…”
Ja els tinc aquí de nou! Per Déu! M’estic tornant “locu”?
“Has pensat en abandonar xicotet?, ara és fàcil” em diu en Martínez. “No li facis cas i tira amunt, avui l’acabeu segur…” Li replica en Sànchez.
“Voleu callar!” els hi crido. “No sento a la Carla!”.
“Reunioooooooó!” em diu la companya. “Lliureeeeeeeeeeeee” li contesto jo.
En Sànchez i en Martínez tornen a desaparèixer.

Cinquè llarg.
Fissura ample a protegir fins arribar a un parabolt. Cap assegurança més fins arribar a la placa d’Ae que et deixa a la R5.
Ara em toca a mi.
Encasto tot el braç dins l’ample fissura. “Com caiguis aquí et fotaràs mal…” em diu en Martínez assentat sobre una llastra 6 metres per sobre meu, balancejant els dos peus com si estigues en un gronxador. “Va noi, un pas més i ja xapes el buril” m’anima en Sànchez assentat al costat del primer liant-se una cigarreta.
“Que no és un buril, que és un parabolt!” els hi dic. “Un para….què?” em contesten tots dos alhora. “És igual, deixo-ho córrer!” els crido.

Sisè llarg
La Carla comença el primer flanqueig ascendent resseguint els sostres. Arriba al pas d’A1. Posa un alien. Es penja. “Això aguanta de puta mare” em diu. “M’agrada i tot”.
A la noia "li agrada i tot" quina crac!
Poc a poc la perdo de vista…
“Bé, això si que no té sortida. O ara o mai” em xiuxiueja en Martínez a l’orella. “Saps que no podeu rapelar? Ji ji ji…”
Serà cabron. “Vols deixar-me en pau!”

Setè llarg
Ara em toca a mi. El llarg es combina V/Ae. Però els Aes son d’assegurances de tot tipus. Algunes de l’any de la castanya. Ja porto un parell de burils escanyats amb tascons. I arribo al pitó posat a la fissura mirant cap avall. I veig el buril amb xapa trencada a la meva dreta.
Sé que no tardaran gaire en aparèixer els meus dos nous amics.

“Collons Sànchez! Aquest xicot està penjat d’un pitó que vaig posar jo fa 40 anys. Quins pebrots!” comenta en Martínez tot acariciant-se els bigotis.
“Segur que li peta.” Li contesta en Sànchez amb un escuradents entre els llavis.

Trec un tascó i escanyo la xapa trencada del buril. L’encaixo amb tota la força que em queda. Poso una cinta i provo. “Aguanta!” criden tots dos alhora i riuen.
“Ja ho veig” els hi contesto. “Som-hi”
Acabo el llarg esgotat I arribo a la R7.
En Sànchez en fa uns copets a l’esquena. En Martínez es dedica a mirar a la Carla. “És guapetona aquesta mossa…”

Vuitè llarg.
La Carla tira com pot. Hem d’arribar al cim ja. Es fa tard. Munta una R intermitja per equivocació. Ens reunim i segueix fins a la R8 bona.
Aquell parell han desaparegut.

Novè llarg.
Encaro la placa final que arriba a l’avant-cim. Faig A0 descarat en el pas de 6a i a prou fet arribo a la R9. No m’ho puc creure. Ja arriba l’aire calent que mena del cim…

Desè llarg.
Darrera grimpada de III fins dalt. La Carla es “lia” i munta una R uns 5 metres sota la berruga final. Ens reunim. Finalment seré jo qui tingui el goig d’arribar primer dalt.

Darrer llarg.
Faig els darrers metres a pel i arribo dalt de la Paret de Diables. Fixo la R i crido a la Carla.
Increïble. Ho hem aconseguit!
Mentre la Carla no arriba apareixen els meus dos companys de cordada.
Tots dos somriuen.

“Què? Maca la via oi?” em pregunta en Sànchez. “Brutal” li contesto “m’agradat molt”

“Amb qui parles?” em diu la Carla quan arriba al cim. “Amb aquest dos…..” li contesto tan fluix que no em sent. “Res, parlo jo sol, je je je”. Els meus amics ja no hi son.

Recollim i enfilem la baixada.

Ja és capvespre. El sol poc a poc es va amagant. Preciós capvespre. Una brisa suau i càlida ens acaricia les cares.

Just abans d’entrar al frondós bosc de la Canal dels Avellaners veig que la Carla es gira per fer un darrer cop d’ull al cim.

“Ei!” em diu. “Es veu que hi havia una cordada darrera nostre, mira…”

Em giro i veig dues figures perfilades al cim abraçades una al costat de l’altre dient-nos adéu amb les mans.

“Óstia, tens rao!”.

La Carla i jo entrem a la Canal i perdem de vista als nostres amics.

Potser un dia d’aquest els tornem a veure o potser sou vosaltres que els trobeu. Qui sap!

PERE

PD 1
Amb aquest petit relat de ficció vull rendir homenatge aquest dos grans escaladors: el senyor Sànchez i el senyor Martínez. Tots els meus respectes.

PD 2

Agraïr molt a la Carla el fet d'acompanyar-me i compartir amb mi aquesta aventura. Un petonet.

Neix el CIM

2008-12-04T09:09:00.010+01:00

Creació del CIM (Comissió d'Instrucció de Muntanya) de l'Agrupe

En els esports de muntanya, la transmissió de coneixements i tècniques sempre ha creat una demanda social per realitzar cursos i activitats relacionades amb l’ensenyament.

Les seccions d’escalada, espeleologia i descens d’engorjats de l’Agrupació, amb el recolzament de la Junta directiva, volen potenciar la formació tècnica dels esports de muntanya a l’agrupe, mantenint la qualitat dels cursos actuals, però també incrementant l’oferta formativa, creant-ne de nous.

Així, neix el CIM.

Es tracta de la COMISSIÓ d'INSTRUCCIÓ DE MUNTANYA de l'Agrupe de Mataró.

El CIM té dos grans objectius: donar una empenta a les diferents seccions i millorar la coordinació amb la Junta.

Per això apostem per tenir monitors/instructors titulats, formats adequadament a través de cursos a l’Escola Catalana d’Alta Muntanya i de la Federació Catalana d’Espeleologia.

També treballarem per tenir una oferta de cursos repartides raonablement al llarg de tot l’any, aprofitant al màxim les noves instal·lacions de l’Agrupació.

Volem millorar la promoció de tots els nostres cursos, increment la política de subvencions per a la compra i/o renovació de material comunitari i optant per un model d’autogestió econòmica.

Us avancem el programa de Cursos 2009

Curs d’escalada nivell III del 17 d’abril al 4 de maig.
Curs de descens d’engorgats del 24 de maig al 14 de juny.
Curs d’escalada nivell I i II del 20 de setembre al 11 d’octubre.
Curs d’espeleologia del 8 al 29 de novembre.

Altres cursos en estudi: seminari d’autorescat en roca, curs d’escalada per a nens, curs de progressió en crestes, curs d’orientació i curs d’iniciació a l’aventura.

Finalment, el CIM podria ser l’embrió d’una futura Escola de Muntanya del Maresme.

Si esteu interessats en alguns d’aquests Cursos, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres a través de la secretaria de l’Agrupació o al nostre blog:

http://cimagrupe.blogspot.com

Com penjar-se

2008-11-25T21:15:00.007+01:00

Suposo que molts de vosaltres heu vist aquest documental.
Jo encara no, i m´ha sorprés molt.
És boníssim, el penjo per si algú el vol gaudir de nou o encara no l'ha descubert.

Info extreta de la pàgina web de Filmut produccions
COM PENJAR-SE (2006, 22 minuts)
Director: Jordi Canyigueral

Completíssima guia tècnica audiovisual, que ens apropa de forma amena, entenedora, eclèctica, ancestral, rigorosa, calidoscòpica i efímera, a l’apassionant món de la vida en l'escalada de gran paret.

Premis: 24é Festival de Cinema de muntanya de Torelló, Premi Jurat ; 10a Mostra de Muntanya de Barcelona, 1r Premi i Premi Originalitat; 5a edició del Bcn Visualsound, Premi del públic ; Seleccionat a Àustria, Eslovènia, Montreal, Ushuaia, Alemanya, Txèquia, Arizona i Moscow.

Està dividida en 3 parts:

Sam belluga

2008-11-19T13:01:00.017+01:00

Fa 15 dies, tota la colla de Mataró & Banyoles vam estar pels Ports.

El dissabte es va llevar mullat, així que vam decidir fer una de fàcil... l'Integral a les Gronses (una cresta d'iniciació molt divertida i amb bones vistes).

Ens hi vam posar l'Anna, la Cristina, en Ferran, en Sergi, en Jaume i jo.
A la nit, molta "festuki" i riures al porxo del convent de Sant Salvador a Horta de Sant Joan.... pobres monges!

Al matí de diumenge es lleva assoleiat, així que en Soepe, en Xicu, l'Adrien i jo anem a la Sam Belluga, a les Moles del Don.

Buf! Quina via....

Comencen en Soepe&Xicu...

Primer llarg de IV+ amb un únic parabolt en 35 metres i sense poder afegir cap assegurança més "fiable".... glups! Expo.... expo... Prohibit caure!

L'Adrien i jo ho fem a sorts... li toca "patir" a ell escalant i a mi "megapatir" assegurant-lo.
Reunió còmode sobre 3 parabolts amb anella.

El segon llarg té una sortida molt fina de 6b (2 pasos d'Ae sobre 2 parabolts per nosaltres) fins anar a buscar el famós diedre.

El diedre el dividim en dos, fent una R "penjada" intermitja sobre un parabolt+buril+savina.
La primera part (V+) es deixa fer bé i és fàcil de protegir (sobretot amb tascons i friends petits). Trobarem una "baga" encastada que també podem xapar. Em surt força bé i no pateixo gaire.... je je je je....

La segona part del diedre (tercer llarg per nosaltres) està net fins a la seva part final (protegit per 2 parabolts i un pitó que es mou).

Comença força vertical però factible.... fins arribar a una zona que extraploma i "t'escup" (com sempre diu en llorenç) cap al buit (varis passos seguits d'A1). Després es converteix en una petita xemeneia (bloc encastat) on la motxil.la molesta molt (V+), per acabar el diedre on apareixen els 2 parabols (6a+ o V+/A0) fins arribar al final (pitó-mòbil i zona trencada... ull!).

El darrer llarg, el fem per la variant equipada de 6a.... en teoria en tendència cap a l'esquerra, tot i que l'Adrien fa un megaflanqueig cap a la dreta, obligant-me anar de 2on per la via paral.lela (6b).

En resum una via dura de "coco" i dura de grau, però que val la pena de fer.... llàstima de l'excesiva exposició del primer llarg.

Us penjo les fotos d'en Xicu i de la Marta, ni l'Adrien ni jo dúiem la càmara.... això sí, en Soepe va fer un "peaso" vídeo que no tardaré en penjar....

En Soepe a la segona part del diedre

En Xicu a la primera part del diedre.

Peu de via.
Primer llarg "expo"
La cresta de les Gronses
La Colla
L'amor...?
L'Anna al cim de la Gronsa central
El porxo
La via Sam Belluga

Qué és un curs d'escalada...?

2008-10-27T09:28:00.003+01:00

Millor unes imatges que mil paraules....

XIVè Curs d’escalada a GRANOLLERS

2008-10-14T00:38:00.005+02:00

Us penjo tota la informació del Curs que Agrupació Excursionista de Granollers rganitza el proper mes de novembre.
Les places son limitades, així que els interessats us heu d'espavilar ben aviat.
El Curs és del tot recomanable.
L'organitzen dos bons amics meus: la Montse i l'Edu, dos monitors dels millors que conec, així que l'èxit està garantit!

Inscripcions
A secretaria de l’Agrupació Excursionista de Granollers, carrer Corró, nº 10, de 20h a 22h cada dilluns i dimecres.
Informació adicional:
edumellado@hotmail.com
mòbil 654.94.48.17
mmq101280@yahoo.es
mòbil 647.23.46.31

Programa del curs. Novembre 2008
- Dimecres 5
Presentació del curs. Material i equipament personal . Nusos
- Dijous 6
Tècniques de progressió en via esportiva I. Entrega de material
- Diumenge 9
Sortida de pràctiques a Cabrera de Mar
- Dimecres 12
Tècniques de progressió en via esportiva II.
- Dijous 13
Coneixement del medi.Interpretació de ressenyes i fisiología de l’esport
- Diumenge 16
Sortida de pràctiques aSot del Bac
- Dimecres 19
Tècniques de progressió en via llarga
- Dijous 20
Pràctiques de maniobres de progressió
- Dissabte i diumenge 22 i 23
Sortida de pràctiques a Vilanova de Meià i S. Llorenç de Montgai
- Dimecres 26
Història de l’escalada. Tècniques de fortuna. Conceptes bàsics de
seguretar
- Dijuos 27
Logística i preparació d’una sortida
Tècniques de recolzament i desplaçaments en escalada ( progressió
de mans i peus)
- Diumenge 30
Sortida de pràctiques a Montserrat
- Dimecres 3 : cloenda i seguiment en l’escalada

Inici del Curs d'Escalada: Solius.

2008-09-29T12:34:00.015+02:00

Ja hem fet la primera sortida del curs: Solius.

Brutal!

Ja tenim 18 mega-cracs més tibant per les nostres parets!

Omple de goig veure que l'esforç d'organització de molts mesos dona el seu fruit: riures i escalada!

Es molt agraït.

Tothom aprén i s´ho pasa bé.

Què més podem demanar?

No tan sols estem formant a nous escaladors, estem fent nous amics/amigues.

Tots tenen el seu merit, però no puc deixar de destacar a en José Luís. Amb els seus 62 tacus

s'apunta a un curs d'escalada! I com no, amunt i avall com la resta del grup!

Una abraçada per la Sandra (Barcelona), l'Àngels (Mataró), l'Esther (Cabrera de Mar), l'Anna Fernàndez (Arenys de Mar), la Marta (Cardedeu), la Carla (Mataró), la Cristina (Mataró), en José Luís (Barcelona), en Víctor (Arenys de Munt), en Bart (Mataró), en Jordi (Mataró), l'Alfredo (Premià de Dalt), en Toni (Barcelona), en Jaume (Sant Antoni de Vilamajor), en Jose (Mataró), en Jaume (Mataró), l'Enrique (Mataró) i l'Anna Serra (Mataró).

I també, com sempre, agrair la paciència i la col.laboració de tots els monitors ECAM.

Us deixo un tast d'aquests primers dies.... continuarà!

I aquí les teniu totes.

Noves vies d'iniciació a Solius

2008-09-14T20:44:00.006+02:00

Aprofitant que la setmana que vé comença el nostre Curs d'Escalada, hem equipat dues noves vies a Solius.

Ideals per a portar gent que s'inicia o per fer grimpar a les criatures.

Es tracta de "Mar de Granit" (IV) i "Mamma Rose" (IV+).

Es troben a l'Agulla Central, a la seva cara Sud-Est, just a la dreta del "Rei de la Marxa Enrera".

Estan equipades amb parabolts de 10mm inox de la FEEC i cadascuna d'elles té dues anelles pròpies per a despenjar-se.

La primera fa 25 metres i l'altra 20. Seran necessàries 6 cintes exprés.

Ah! Aprofito per dir-vos que tan sols resten 2 places per a tancar el Curs...

El Salt de la Minyona

2008-09-12T19:18:00.024+02:00

Les Guilleries, la vall de Sau i el Montseny. El Salt de la Minyona es troba dalt d'un espectacular espadat vermellós que domina tots els cingles de Vilanova de Sau. Des d'aquest mirador es té una visió molt àmplia de les Guilleries osonenques.

Per la Diada, en Pere (alies Pere del DOM) tenia ganes de provar el seu nou genoll biònic. Ens reunim amb en Ferran (quina peça!) i marxem cap a.... Malanyeu.

Arribem i tot està núvol. Entre bromes i riures ens acostem a peu de via i ja plou...quina llàstima... volíem fer la "Stoc de Coc"... un altre dia serà.
En Pere suggereix canviar de vall. Anirem a Vilanova de Sau a fer el "Salt de la Minyona".

A 2 km del poble de Folgueroles, seguint la carretera de Vilanova de Sau, trobarem el Pont del Vent. D'aquí surt una pista de poc més de quatre kilòmetres, apta per a vehicles, que mena al cim dels Munts (861 m). Just a dalt del mirador, protegit per baranes de ferro, es pot veure l'espectacular Salt de la Minyona. Hi ha un petit pedró amb la imatge de la Marededéu del Cingle.

És molt millor deixar el cotxe dalt del cim i baixar rapelant (com bé diu en Joan, l'accés per baix és molt selvàtic i la baixada al cotxe llarga). Primer cal trobar un petit corriol que neix just quan baixes per les escales a mà dreta (saltant la tanca). Desgrimpant fàcilment s'arriba a un collet.

L'instal.lació de rapel (dos parabolts amb anella nous) es troba uns 5 metres sota el coll (a la dreta d'un pi). La desgrimpada és molt xunga.

Nosaltres van fer un minirapel des d'un altre pi (més recomanable). Després un rapel llarg (55m) per la canal terrossa fins al peu del Cingle. D'aquí seguim cap a la dreta (mirant la paret) fins a trobar un gran bloc. La via s'inicia just a sobre.

Diu la llegenda que la Minyona dels Munts era molt devota i no faltava cap diumenge a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va escoltar que ja tocaven les campanes per començar la missa. Com que no volia arribar tard de cap manera, va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar a missa just a temps. Pocs dies després, va necessitar tornar a baixar al poble i va pensar que per estalviar-se temps i camí podia tornar a repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona va tenir un accident molt greu que li va costar la vida. Des de llavors aquell indret va començar a dir-se el salt de la Minyona, i ningú més ha tornat a intentar saltar....

Bé, a saltar no, però a grimpar sí!.

La via està totalmet equipada amb "Pes" fixades amb sica i algún parabolt. He trobat una piada sobre un reequipament i posterior desequipament (això és un virus o què?).
La pedra passa de molt dubtosa a molt i molt dubtosa, però es pot anar fent. L'escalada no és gens obligada, potser V/Ae. Els dos "Peres" vàrem tirar d'A0´s (no duiem estreps) sense cap problema, mentre el crac d'en Ferran s´ho va treure tot en lliure (sobre el 6è grau.... ens va dir).

Potser el llarg més bonic és el segon, un petit diedre fins a fer R sota el sostre.
Escalada "diferent" però en un entorn molt i molt bonic que ja justifica la visita.
Per cert, la minyona ens va donar records per tots!

Desequipant al Montseny…

2008-09-08T23:14:00.004+02:00

Aquest post serveix per confirmar el total desequipament de la via Airún i el Mar d’Estels a les Agudes (Montseny).
Ja són vàries les cordades (Pekas, Sergi, …) que s´han acostat a fer la via i s’han trobat amb tot completament rebentat.
Els companys desequipadors-anònims ni tan sols han tingut la delicadesa de donar a conèixer la seva valenta acció.
Crec que és necessari publicar el desequipament per tal d’evitar que ningú prengui mal, grimpant i desgrimpant, amunt i avall, buscant un itinerari que estava completament equipat.
La via no es pot autoprotegir perquè les principals dificultats es presenten escalant plaques sense fissures. Per això estava equipada. Per tant, és millor que ningú la provi de fer fins que els danys estiguin reparats.

Ara, permeteu-me que em desfogui una mica.

Sé qui ha sigut!
Sí, ho sé!
Ha esta la meva ex sogra!
Segur!
És l’única persona que conec que m’odia tant com per pujar-se al Montseny amb una radial i rebentar tots els parabolts.
No li agradava l’equipament a la senyora, ves per on.
Prefereix les vies completament desequipades.
Considera que el Montseny és una zona prohibida a les assegurances.
Ostres!
Si no li agraden les assegurances, per què no es posa a fer els vidres del seu àtic per fora penjada d’un fil d’estendre, eh?
És que ella és molt “classicona” i molt radical. Sí senyor!
O caixa o faixa!
O blanc o negre!
No hi ha matisos.
No hi ha alternatives.
Si era un projecte personal, ple de bons desitjos, d’il.lusions….
Em foto. Radial al “cantu”!
Si no tenia cap ànim d’ofendre a ningú i si tan sols volia equipar una via per a tothom…
Em foto. Radial al “cantu”!
Ara resulta que la meva ex sogra és una talibana del món de l’escalada!
És la salvadora del col.lectiu d’escaladors.
La nostra Messies.
Suposo que el següent pas serà cremar-me en una foguera enmig de la plaça major, per ser un heretge i anar en contra de la veritat divina.
Puta inquisició!

Exposició. Risc. Perill.

2008-09-03T08:40:00.015+02:00

Feia molt de temps que volia fer un escrit sobre l’exposició en l’escalada. Alhora, també volia donar la meva opinió en l’agri i cansí debat dels equipaments, re equipaments i des equipaments que darrerament omple fòrums, blogs i tertúlies cerveseres a casa nostra (ressalto a casa nostra, perquè a la resta de la galàxia no se’n parla tant).
Preparant els textos, em vaig adonar que no tan sols estan relacionats, sinó que realment es tracta de dues importants peces del mateix trencaclosques. Aquestes quatre línies són un modest intent personal per analitzar i intentar encaixar aquestes dues peces. Però el trencaclosques en té moltes més.

Què entenc com a exposició i quina relació té amb el risc?

L’exposició ve determinada pel nostre EMPLAÇAMENT. És a dir, la nostra SITUACIÓ física sobre un determinat terreny. En el nostre cas la verticalitat i tot el que comporta. Això determina una de les característiques de l’exposició en l’escalada: el seu caràcter voluntari.

L’exposició i el risc.

Quina és la principal EXPOSICIÓ a que s’enfronta un escalador? Quin és el RISC que voluntàriament accepta? La principal contingència desfavorable a la qual està exposat un escalador és a CAURE. Quan escalem tenim el RISC de caure. Assumim el risc a caure. Estem situats sobre un terreny vertical i, per tant, EXPOSATS a una potencial caiguda. Aquesta contingència desfavorable o RISC determina una segona característica de l’exposició: la seva potenciabilitat.

Estem exposats a un fenomen (la caiguda) que hom creu que pot succeir, però que té un caràcter aleatori i on poden intervenir mil-i-unes circumstàncies. El RISC és incert. I aquesta INCERTESA, una vegada superada, omple de satisfacció. És una de les principals recompenses a l’hora d’escalar.

L’exposició i el perill.

Si estem d’acord que un escalador, progressant per una paret vertical, està exposat voluntàriament al risc de patir una caiguda….què marca el límit? Quin és el límit de la nostra exposició? …
El limit no el marca la possibilitat d’una caiguda, a la qual ens hi exposem voluntàriament tan sols pel fet d’escalar. El límit real de l’exposició és el PERILL d’aquesta potencial caiguda. El PERILL d’aquest RISC al qual estem EXPOSATS. La possibilitat imminent de fer-nos mal. Quan estem en una situació on potencialment, si caiem, podem patir lesions. L’escalador té por de caure sobretot quan pensa que pot fer-se mal.
És el nostre límit psicològic (independent del límit tècnic).
Els grimpaires novells tenen por a caure sempre, perquè associen caure a fer-se mal. En l’escalada esportiva, l’exposició al RISC de caure forma part de l’activitat. Però estem d’acord en què aquest risc NO comporta un gran PERILL. Per això, tots tenim amics que fan molt de grau en parets de baixa exposició a un risc perillós i que es bloquegen quan escalen en d’altres circumstàncies.

Quin són els factors que determinen el grau d’exposició (risc de perill) en l’escalada?

Podem classificar-los en dos grups: els SUBJECTIUS i els OBJECTIUS.

Els factors SUBJECTIUS serien els PERSONALS: el nivell de formació tècnica, l’experiència, l’entrenament, la fortalesa psicològica…. Aquests paràmetres es reflecteixen clarament en l’exposició a un risc perillós en paret. Un exemple seria una persona que no sap utilitzar el material o que dur un equip inadequat. En aquest cas, l’escalador està clarament sobre exposat a patir un risc perillós a l´hora d’escalar. Podríem trobar centenars d’exemples en aquest sentit i tot nosaltres els seguim veient massa sovint. De la mateixa manera, un escalador que escala en “solo integral” una via, s’exposa personalment al risc d’una caiguda mortal.

Els factors OBJECTIUS serien els NO PERSONALS: el medi i la paret.

L’exposició a determinades condicions meteorològiques (turmentes elèctriques, boira, fred, vent, etc…) i la qualitat de la roca (caiguada de pedres, etc…) incrementen clarament el risc perillós.

Però realment és la mateixa paret i concretament la via, qui marca més l’exposició. De fet, el grau d’exposició màxim obligat és una de les principals característiques d’una via. Crec que aquest grau caldria que fos conegut per l’escalador abans de posar-se els peus de gat. Però aquesta característica, en la majoria dels casos, no apareix en la ressenya.

Realment no sé si existeix una GRADUACIÓ DE L’EXPOSICIÓ EN L’ESCALADA en roca. Potser sí. Conec la graduació en escalada en gel, però barreja exposició, compromís, aproximació… no és aplicable en roca. Tan sols he trobat alguna referència en el llibre “El plaer de l’escalada” d’en Ramon Majó, molt resumida, i per tant m’agradaria proposar-ne una.

Es tracta d’acotar el GRAU OBJECTIU D’EXPOSICIÓ MÀXIM OBLIGAT d’una via.

Però quins factors crec que el determinen?

En primer lloc el TIPUS, UBICACIÓ, NÚMERO i ESTAT de les ASSEGURANCES DE PROGRESSIÓ i REUNIONS FIXADES per l’equipador o aperturista: és a dir l’EQUIPAMENT.

El tipus (químics, parabolts, spits, reblons, pitons, tacs, etc…) i l’estat (deteriorament pels anys) determinaran la capacitat d’aturar una potencial caiguda. La seva ubicació i número determinaran la longitud de la caiguda i el tipus de caiguda (factor 2 sobre reunió, caiguda sobre repisa, etc…).
L’exposició serà més baixa com millor sigui l’equipament i més alta quan sigui pitjor (tipus, ubicació, número i estat).

En segon lloc, la possibilitat d’utilitzar ASSEGURANCES FLOTANTS (tascons, friends, pitons, tacs, etc…) i ASSEGURANCES NATURALS (ponts de roca, merlets, savines, etc..) per progressar i muntar reunions: és a dir, l’AUTOPROTECCIÓ.

Per a mi, una via amb poques assegurances fixes però amb moltes possibilitats d’autoprotecció tindrà clarament un grau baix d’exposició. Això implica que una via semi-equipada o desequipada no té perquè ser més exposada que una d’equipada. Tot depèn de la facilitat o no d’autoassegurar-se.

Amb tots aquests arguments podrien quedar 5 graus d’exposició (semblant als graus d’artificial): E1, E2, E3, E4 i E5 (E0 no el considero perquè no existeix el risc 0).

El grau sempre serà d’exposició màxima obligada. Potser una via de 300 metres, només tindrà 15 metres d’exposició alta i la resta d’exposició baixa, però si aquests 15 metres son d’exposició obligada, tota la via quedarà com a grau d’exposició obligat alt.

E1 :Exposició molt baixa
Via equipada amb assegurances (químics o parabolts) en bon estat. Via semi-equipada amb químics i/o parabolts on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals. Via sense cap perill de caiguda de factor 2, cap perill de caiguda sobre sortints o feixes i cap perill de caigudes llargues.

E2 :Exposició baixa
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en bon estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en bon estat on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via sense cap perill de caiguda de factor 2, cap perill de caiguda sobre sortints o feixes i cap perill de caigudes llargues.
Via desequipada on fàcilment podrem afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions sòlides.

E3 :Exposicio mitjana
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en no gaire bon estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en no gaire bon estat on pot costar afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via sense cap perill de caiguda de factor 2. i cap perill de caiguda sobre sortints o feixes. Via amb perill de caigudes llargues.
Via desequipada on pot costar afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions sòlides.
E4 :Exposició alta
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres)) en mal estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en mal estat on és difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via amb perill de caiguda de factor 2 i/o perill de caiguda sobre sortints o feixes i/o perills de caigudes molt llargues.
Via desequipada on és difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals amb reunions poc sòlides.
E5 :Exposició molt alta
Via equipada amb assegurances (spits, pitons, reblons o d’altres) en molt mal estat. Via semi-equipada (spits, pitons, reblons o d’altres) en molt mal estat on és molt difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals.
Via amb perill de caiguda de factor 2 i/o perill de caiguda sobre sortints o feixes i/o perills de grans caigudes.
Via desequipada on és molt difícil afegir assegurances flotants i/o aprofitar-ne de naturals aconseguint reunions molt poc sòlides.

Aquesta graduació tan sols és una proposta i segur que es pot millorar. Tan mateix, intentaré que totes les ressenyes publicades en el meu blog duguin el GRAU OBJECTIU D’EXPOSICIÓ MÀXIM OBLIGAT. A veure si algun company més també s’anima.

En resum. Crec que cada escalador té una petita balança en el seu cap. En un dels platets hi ha la seguretat. En l’altre l’exposició al risc; al perill. Alguns busquem l’equilibri. D’altres decanten la balança cap a a la seguretat o cap a l’exposició. Totes les postures son respectables. Totes menys els extrems radicals. El pitjor de tot és intentar imposar les teves idees sense respectar els altres.

Una via mai pot ser segura del tot. Sinó no existiria l’escalada lliure.
De la mateixa manera, no crec que cap aperturista sigui un suïcida i per tant, sempre intentarà protegir-se sense passar el seu propi límit d’exposició.

Tan sols l’aperturista pot marcar el grau d’exposició que li dóna a la seva via. I totes les opcions son bones. Ningú té dret a rebentar una via d’exposició molt baixa completament protegida o reequipar una via d’exposició alta o molt alta quan el seu aperturista he decidit que sigui així.

Bé, aquesta és la meva opinió.

40è Curs d'Escalada a Mataró.

2008-08-26T19:06:00.012+02:00

Bon dia,
Ens complau presentar-vos el Curs d'Escalada en Roca 2010.
Enguany està organitzat per la UEC de Mataró.
Consta de dos mòduls: Mòdul I - ESCALADA ESPORTIVA i Mòdul II - ESCALADA CLÀSSICA
Us podeu matricular només del mòdul que us interessi (Esportiva o Clàssica) o a tots dos (Curs complert).

El CALENDARI és del 15 de setembre al 15 d’octubre
NIVELL I
SETEMBRE
Dimecres 15: Presentació
Dijous 16: Teòrica 1
Diumenge 19: Pràctica 1 a Solius
Diumenge 26: Pràctica 2 a Montserrat

NIVELL II
SETEMBRE
Dimecres 29: Teòrica 1
OCTUBRE
Dissabte 2 i Diumenge 3: Pràctica 1-2 a Montserrat i Vilanova de Meià
Dimecres 6: Teòrica 2
Dijous 7: Rocòdrom de Premià de Mar
Dissabte 9 i Diumenge 10: Pràctica 3-4 a Ports de Besseit
Dimecres 13: Teòrica 3
Divendres 15: Sopar Cloenda

L’import de les matrícules és:
Nivell I: 50,00 €. Els socis de l’Entitat tindràn un preu especial de 45,00 €.
Nivell II: 90,00 €. Els socis de l’Entitat tindràn un preu especial de 85,00 €.
Curs complert Nivell I + Nivell II: 120,00 €. Els socis de l’Entitat tindràn un preu especial de 110,00 €.

Places limitades. Inscripció oberta.
Us adjuntem el tríptic del Curs:

Per més informació: cursescalada@gmail.com

Restauració via Boy-Roca a l'Elefant

2008-07-08T17:19:00.016+02:00

Després de llegir varis posts sobre l’estat precari de la majoria de les assegurances de la via Boy-Roca a l’Elefant (Sant Benet-Montserrat) varem decidir intentar fer quelcom perquè aquesta clàssica no es perdés. Per evitar polèmiques absurdes i veient com està el “pati”, calia intentar fer les coses bé.

Primer de tot, provar de contactar amb algú dels “pares de la criatura” per obtenir el seu vist-i-plau. Investigant una mica, vaig aconseguir parlar una bona estona amb el sr. Josep López, alies “boy”, feliçment retirat a casa seva, a la Seu d’Urgell. Després d’explicar-me que la via era de l’any 59 del passat segle i de recordar-me que “jo encara no havia nascut” en aquella època, es va mostrar molt content en conèixer la nostra iniciativa. Ni tan sols em va dir quin tipus d’actuació volia que féssim. El sr Josep ens va agraïr la nostra feina i prou. Un personatge encantador.

El següent pas va ser amb la FEEC. La Federació té una Comissió Tècnica que subvenciona determinats re-equipaments (http://www.feec.org/Activitats/Escalada/escalada.php?opcio=equipament). Per rebre aquest ajut cal fer l’actuació d’una manera determinada i prèviament consensuada. Existeix un REGLAMENT, cal presentar un PROJECTE amb un RESPONSABLE (preferentment membre de l’ECAM) i el treball està sempre supervisat per membres de la Comissió. Varem aconseguir la seva aprovació.

Així tan sols quedava decidir el tipus de re-equipament. Cap dubte: mantenir el número d’assegurances actuals i la seva ubicació. Sols calia renovar el tipus d’assegurança: substituint burils, reblons i spits per parabolts 10mm. D’aquesta manera seguíem les directrius de la Comissió i l’opinió majoritària del col.lectiu d’escaladors. La feina s´ha fet repartida en dos dies. Unes 11 hores en total. Hem retirat tot el material obsolet i/o trencat que es podia extraure sense fer malbé la roca. Hem tapat els orificis deixats pels reblons i spits. Tant sols hem deixat la “ferralla” que era molt difícil de treure sense deixar senyals a la roca. No hem afegit cap assegurança més. Les reunions són sobre dos parabolts amb anella. Ha estat un treball fet amb tota la bona voluntat del món i de molt bona gana. La FEEC ha pagat els parabolts, però benzina, pàrkings, trepant, etc…han estat al nostre càrrec.

Prego als “crítics de saló” siguin benèvols amb nosaltres. Us deixo amb algunes imatges i la ressenya actualitzada.

Espero que tots gaudiu de nou de la via.

Li dediquem la nostra feina a l'amic Gatsaule, tot desitjant-li que es recuperi ben aviat.

Força i Muntanyes!

La ressenya

Buril oxidat

La "ferralla"...

Criteri 1: respecte a l'antiga ubicació

Criteri 2: mantenir el mateix número d'assegurances.

Reunions: dos parabolts de doble expansió de 10mm amb anella.

Podeu veure el poc que falta perquè "peti" la subjecció dreta de l'anella ...

Hem conservat el famós buril amb cordó de sabata.

Buril ja petat....

Cargol d'espit que va "petar" mentres el desenroscàvem amb la mà...

Treball de restauració: mimetitzar els tacs dels spits (exemple I)

Treball de restauració: mimetitzar els tacs dels spits /exemple II)

Pont de Sant Joan a l'Alta Ribagorça.

2008-06-24T20:19:00.015+02:00

Aquest cap de setmana llarg no hem parat.
Ja va començar el dijous, passant tot el dia re equipant a Montserrat (moltes hores de feina...).
Divendres descansem i dissabte marxem cap a Cavallers.
Fem una parada a Escales per fer la Xin Xan (V+). Via força divertida, amb un primer llarg hiperparabolat (ideal iniciació) i la resta ben protegit. Llàstima del darrer, una mica podridet. Per treure'ns la calor ens fem una "bany" al pantà... uf! genial!.... molt recomanable.
Aprofitem el darrer tram fins a Cavallers per fer una mica de visita cultural i a Barruera ens trobem amb la colla de Banyoles (no us perdeu el video d'en Soepe explicant l'art romànic).
Fem tots plegats unes birres, uns cacauets i uns riures.
Finalment arribem pàrking 3 els darrers. Allà hi ha reunit la "cream" del món bloger i amics d'amics. Total una bona penya!

El diumenge toca variar. Com fa molta calor, aconsegueixo enganyar a l'Anna i a l'Adrien per anar fer un barranc. El Viu de Llevata el trobem perfecte. Més de 3 hores saltant, nedant i fent tobogans. Molt i molt divertit. La corda només la traiem un parell de vegades. Tot i trobar un parell de grups, amablement ens deixen passar i fem l'engorjat completament sols!
La tornada fins al parking de Viu es fa dura, però no tan llarga com ens esperàvem.
Aprofitem el "xiringuito" que hi ha muntat per fotre'ns una "comilona" de puta mare!.

La tercera activitat prevista pel finde era provar la cresta de les Agulles de Travessani, però com les forces ja estaven minvant, decidim deixar-ho per un altre dia. A canvi fem un trekking des de Cavallers fins al refugi Ventosa. Pugem el diumenge a la tarda, fem nit i tornem el dilluns (també una bona petejada). Com encara hi havia temps, una mica d'esportiva i cap a casa.
Bé, en resum, un cap de setmana de multi activitat (escalada+barranc+trekking) i molt divertit.
Ara toca acabar la feina iniciada a Montserrat, però això ja serà un altre post!

Us deixo amb un resum de les fotos de l'Anna i el video "kutural" d'en Soepe....

Taghia: les altres fotos...

2008-06-24T19:37:00.003+02:00

L'adrien m´ha passat un recull de les seves fotos.
Aquí les teniu.

Taghia: aventures al Marroc.

2008-06-15T18:15:00.052+02:00

Fa una setmana, dos cavallers, un de francès i un de català, van partir de Terres Cristianes vers la seva particular Creuada. Cap a la conquesta de Terres Morisques.
Cadascú d’ells se’n duia les seves millors armadures (uns 22kg segons Ryanair) i els millors ànims per enfrontar-se a l’aventura i atacar les muralles de la Terra de la Mitja Lluna.
El passat dissabte, arribaren de nou a Girona.
Derrotats i destrossats. Desanimats i mig-malalts.
Les parets de les Terres del Magreb que van intentar atacar són tan altes i dures que han estat gairebé inexpugnables pels atrevits cavallers.
Les Gorges de Taghia només tenen un amo: Al.là.

Dissabte, 13 de juny.
A les 10 sortim d’Argentona. L’Anna ens acompanya a l’aeroport de Girona. El nostre vol surt a les 12h50, així que dues hores abans ja estem fent cua per facturar. Tothom que va a Taghia ho fa via Marrakesh, és la ruta més curta. Nosaltres volarem via Fés perque l’Adrien va aprofitar una oferta de darrera hora. Passem una mica de nervis alhora de posar la motxil.la sobre la cinta. “18kg” marca la meva i “22kg” la de l’Adrien. Ens toca desfer-la (el pés màxim és de 15kg) i fer un traspàs cap a la petita. Al final pujarem a l’avió les cordes. Encara recordo les cares dels del control de seguretat. Per sort no ens van dir res.
Vol tranquil fins a Fés. L’aeroport és a 15km de la capital. Pots agafar un gran-taxi però et cobren el que volen, és molt més econòmic pendre el bus 16 (3,50DM=0,35€) que et deixa a l’estació de tren. Allà si que pots parar un petit-taxi (característicament pintats de vermell i amb tarifa econòmica). Ens costa 12DM=1,20€.
El taxista, que té el “vehicle” tunejat amb tot de fotos de l’Eminem(¿?), ens pilla les motxilles i les tira a la vaca sobre del petit taxi. Sense lligar ni rés. A tota pastilla pels carrers plens de Fés, bocinant a tot i a tothom.
Com que el pressupost del viatge era baix, vam escollir una petita pensió per dormir: la Pensió DALILA (carrer Bab Oued Zhoun, 26 telf 035 74 06 57). Es troba just a l’entrada de la Medina. Habitacions senzilles però netes, la majoria amb bany (preu per nit 200DM=20€ per persona). Tracte molt amable.
Arribem, deixem les coses i ens disposem a “perdre’ns” per la Medina. Un altre món!. Intentem creuar-la per arribar a l’estació d’autobusos. Volem comprar el bitllet pel bus del dia següent cap a Beni Mellal. Us recomano sempre utilitzar la companyia oficial CTM (http://www.ctm.co.ma/ i telf. 212 22 43 82 82) tot i que el preu és una miqueta més car, els autocars són mil vegades millors que les “empreses paral.leles”.

Comprem els bitllets, tornem a “perdre’ns” per la Medina fins a la Pensió. Estem més de 5 hores caminant i ja em fan mal els peus. Decidim anar a fer un mos i a dormir. El bus surt….. a les 6 del matí!

Diumenge, 14 de juny.
Són les 5 de la matinada. Sona el despertador. L’Adrien, intranquil com sempre, ja fa estona que dóna voltes. Tanco les motxilles i anem a buscar un petit-taxi.
L’autocar és força nou, ampli i amb aire acondicionat. El bitllet ens costa 90DM+2,5DM per l’equipatge, total 92,5DM=9,25€ per fer els 300 km. Tardarem unes 6 hores. Compteu que para a les principals ciutats (no pobles).
Arribem a Beni-Mellal cap a la 1 del migdia. L’estació d’autobus és un caos. Per variar, tothom crida. Cal que busquem un autocar local que ens dugui a Azilal. No us preocupeu. Si no trobeu l’autocar…. l’autocar et troba a tu!. “Azilal?” em diu un esberat i força suat marroquí. “Oui” li contesta l’Adrien. I per art de magia ja et trobes muntat en el que antigament era un vehicle de transport de persones. Això comença a ser més autèntic! Mentre el col.lega s’acaba deixant la veu cridant com un posseit “Azilal! Azilal!”, jo em quedo amb un pam de nas mentres dos homes carreguen dos bens al porta-equipatges del nostre autocar. Sort que les motxilles van a un altre compartiment.

El bitllet ens costa el preu local, crec, 25DM+5DM per l’equiptatge (bens i ovelles preu especial).Total 3€ per fer els 80km de port de muntanya, ara si, parant a cada poblet o cabana que es troba pel camí. Total, 2 hores i mitja de curves a 30km/h a les pujades (gairebé ens pasaven els burrus). Això sí, a 90km/h a les baixades….amb l’Adrien i jo resant perquè no es passés de frenada a la següent corva tancada. Quina por!. Aquí descobrim per primera vegada la bonica costum marroquina d’arrencar el bus amb les portes obertes. Sempre és la mateixa rutina. Es sol.licita parada fent dues “palmades” i al marxar de l’estació, després de bossinar repetidament, just quan arrenca el bus, comencen a aparèixer persones corrent per tot arreu i és obligatori pujar en marxa i quan ja ha agafat velocitat….. llavors es tanquen les portes ). Es veu que si no ho fas així, tens recàrrec en el bitllet).
Arribem a Azilal gairebé a les 4. Allà ens espera en Mohamed (com s´hauria de dir si no!). En Moha té un petit microbus Mercedes (Transport El Mourasala) i recorre cada dia la pista entre Azilal i Zaouiat Ahansal. Personatge molt amable i xerraire, també ofereix la seva casa a Zaouiat per fer sopar i nit.

Els seus 5 fills i la seva dona també son genials. La mare cuina molt bé i pots dormir al menjador molt còmodament. Per posar-vos en contacte amb ell elmoudeen.moha@yahoo.fr o (212) 66 65 09 78.
La pista és llarga, uns 80km, passant per dos ports de muntanya a 2.600m. Tardem unes 4 hores i mitja, però gaudint del paisatge, no es fan gaire pesats. Fa una parada a mig camí per fer un tè i l’Adrien decideix gaudir de les vistes a la secció “cabriolet” de la furgo.

No va aconseguir descompte. El viatge “oficial” val 50DM=5€ per trajecte i persona. A partir d’aquí, es tracta de que no us prenguin el pèl. Però no és difícil arribar a un concens.

Arribem a Zaouiat cap a les 8 de la tarda. Es tracta d’un petit poble aïllat ja enmig de l’Atlas. Tenen corrent elèctric i cobertura de mòbil, però la resta ja correspon a una vil.la ancestral. Cases aïllades, letrines separades, sense clavegueram, carrers de terra, galls, gallines, rucs i cabres pidolant per arreu... I sobretot criatures, moltes i moltes criatures. En Moha ens ofereix… una dutxa? Serà la primera dutxa-espelma de la meva vida. Ja s´ha fet fosc, m’acompanya amb una espelma fora de la casa. Una petita construcció de fang fa de WC i de dutxa. Em deixa l’espelma enganxada a un clau de la paret i apa… a difurtar! L’aigua s’escalfa a través d’un sifò que rodeja una petita estufa de llenya i surt força calenta, faig una mini-dutxa i a sopar!.

El dilluns és el dia del mercat setmanal.
Han estat 14 hores de viatge, però a un preu molt ecònomic. Ens hem gastat 172,5DM=17,25€., quan el pack que t’ofereixen Marrakesh-Zaouiat no baixa de 800DM=50€ per persona i trajecte.
L’Adrien i jo comencem a fer plans pel dia següent. Sabem que tenim poques possibilitats d’escalar. Tot i el que hi ha per aquí pica i pica molt. Tant sols hem trobat dues vies que creiem “assequibles” i que seran el nostre objectiu: Le rêve d’Aicha 255 mts. 6a+ (V+ obligat) a la paret de Sources (Taghia) i la Aux Rythmes des Talunts 250 mts. V+ obligat a la Gorga de Akka n’Tazarte.
Mirem el mapa, la Gorga de Akka n’Tazarte es troba a mig camí entre Zaouiat i Taghia. Així que decidim “provar” demà la Aux Rythmes des Talunts.

Dilluns, 15 de juny.
Estic cansat. El viatge del dia anterior em passa factura. Em fa mal tot.
Aquí farem la primera cagada del viatge. Normalment tothom lloga un burret per portar tot el pes des de Zaouiat a Taghia (unes dues hores de camí) per 100DM=10€ i així es fa l’aproximació tranquila i descansadament. Nosaltres per variar, ho fem al revés. Lloguem el burrito i el “carreguem” amb el sac i quatre calçotets i nosaltres prenem el full-equip (uns 18kg per cap) i començem a caminar. El burro l’enviem directament a Taghia, nosaltres a mig camí (1h) trobem el barranc sec de Akka n’Tazarte a la nostra dreta. El començem a remuntar. Portem 1,5l d’aigua per cap. Fa sol, molt de sol. Fa calor, molta calor. Una calor seca, molt seca. Beus i al cap de pocs segons tornes a tenir la boca pastosa. El paisatge ja és brutal. Ens endinsem dins un engorjat monumental. Aviat tenim parets a banda i banda per sobre dels 500 metres.

És una zona poc freqüentada. La nostra via queda endins. Després descubririem que queda MOLT endins. Passem pel petit poble de Tamdarote i continuem remuntant. El camí es cada vegada més feixuc. El pes de la calor i la motxilla es nota molt.

Ja fa 3 hores que hem sortit de Zaouiat i encara no veiem la nostra paret!. Això no s’acaba mai!. Finalment, passem per davant d’unes coves que els pastors utilitzen com a bivacs i a la dreta descobrim el nostre esperó. Hem tardat 3hores i mitja, i el pitjor, gairebé ja ens hem quedat sense aigua. Però no s’ha acabat encara. Per arribar a peu de via cal remuntar més de 300 metres de tartera vertical. La via és molt nova. L’accés no està fitat. No sabem si som els primers repetidors. Ens fonem, però arribem a peu de via.

Ja és passat el migdia. Descobrim una fita que creiem marca l’inici de la via. Tot i així iniciem l’escalada uns 100 metres més a la dreta. Just uns 90 metres a la vertical de l’única xapa que hi ha en tot el recorregut. Decidim tirar pel dret. Comença l’Adrien. Llarg net d’uns 45 metres, IV+. Munta la R en un gran cedre, just al peu d’un bonic diedre. Arribo jo, fem el canvi i tiro amunt. El diedre és ben bonic, es deixa protegir força bé. S’acaba. Surto per l’esquerra i enllaço amb un segon diedre rematat per un sostre. Arribo al sostre i torno a sortir per l’esquerra. Ara ja toca placa, més difícil de protegir. Estic cansat. Esbufego i tiro amunt. Ja veig la “xapa”. És un parabol? De 8mm…… i ja està. Reforço la R amb una savina i crido a l’Adrien. Acabem d’obrir una variant d’entrada de V+ fins a la R3 de la via original.

Arriba l’Adrien. No tenim aigua. Estem esgotats. Són passades les 2 del migdia. Ens queden encara 5 llargs.

Estem a 4 hores d’un “poble”. A més de 9 hores d’una “ciutat”. El compromís és molt alt i no estem en les millors condicions. Decidim tirar avall.

Muntem dos rapels. Prenem de nou les pesades motxilles per desfer tot el camí que hem fet. Ara sense aigua. Baixem la tartera fins el fons de l’engorjat i aprofitem per fitar un camí d’accés més “humà”. Enfilem Akka n’Tazarte cap avall. Tenim gairebé 3 hores fins a la sortida del barranc i una hora més fins a Taghia.

Arribem al final de la gorja i retrobem la vall de Taghia. Ens refresquem al riu. Les tabletes potabilitzadores d’aigua estaven a la motxil.la del burro. Que vé!. No podem beure!. Prenem el bonic camí que duu al nostre objectiu. És una meravella.

Primer es descobreix a la dreta la paret Tagoujimt n’Tsouiant (la paret de la cascada), després apareix al fons de la vall verda l’impressionant Ojdad (2.685m).

El contrast entre el verd de la vall i el marró de les enormes parets és màgic. Finalment descobrim Taghia i el Ta Oujdad (2.624m) encaixonat davant seu. Arribo completament fet pols.

Dormim a la famosa gite Tawajdat la del Said Masaouidi (023 45 92 90 ó 212 68 24 65 36).

Dimarts, 16 de juny.
A Taghia no hi ha llum ni telèfon. Algunes cases disposen de plaques solars. D’altres tenen molins al riu que utilitzen com a generadors elèctrics i és curiós el “sistema” de cablejat que utilitzen per transportar el corrent.
En Said és l’únic que disposa de telèfon a través d’un repetidor (un invent estrany que li han muntat). La seva casa és força gran. Té 6 habitacions i està ampliant el negoci. Està força “neta”. Disposa de “dutxa bereber”. El menjar és correcte, però òbviament, no molt variat. Coincidim amb dos espanyols; en Fèlix i la Macarena i quatre francesos: tres de Chamonix i un de Tolouse. Tots unes màquines, és clar.

L’Adrien té “problemes ”intestinals” però va fent. Tot i dormir bé, estem molt cansats de la pallissa del dia anterior. Tot i això, la tornem a cagar. Decidim no descansar, seguir amb el plan i anar a fer la Le rêve d’Aicha 255 mts. 6a+ (V+ obligat?) a la paret de Sources. Com que part del primer llarg ha estat desequipat, prenc cargols i xapes de 10mm per aprofitar els espàrregs. Aproximació curteta, uns 15 min. Prenem els friends i 1,5l d’aigua per cap. Arribem a peu de via. Estarem sols.

La paret i el traçat es veuen molt guapos. Es tracta d’anar a buscar un diedre molt marcat a l’esquerra. Començo jo. És un llarg de 55m de V+. Vaig fent i col.locant proteccions. Quan ja porto 30m i passat un petit arbre ja trobo la primera xapa. Just abans de la R hi ha un pas que em costa. Tiro de cinta i amunt. La R1 és molt cómoda. Crido a l’Adrien que ja pot venir. Noto els braços cansats, i el pitjor, les cames també. Crec que vaig acumulant factors negatius: la pallissa d’ahir, el supercansat macro-viatge d’abans d’ahir, la deshidratació, no menjar gaire…Buf, la cosa no pinta bé.
Arriba el company, ara ja tocava enllaçar amb el diedre V/V+ amb sortida de 6a.

L’Adrien, com sempre tant optimista, s´hi fica per treballar-s’ho. Poc a poc, fent força paradetes, es va treient el llarg. Va posant i traient friends. Creuant i descreuant les cordes. Fins arribar a la zona més xunga. El diedre és molt vertical i molt atlètic. El grau és força collat. Res d’A0s. Cal estar fort. Els dos-tres pasos de 6ª finals li porten més de 30 minuts, però arriba a la R2. Ara em toca a mi. Amb la motxilla pinta malament. El pes em tira enrera. A mig llarg ja estic guarrejant. No tinc forces. Estic molt cansat. Arribo a la llastra final just sota la R2. Aquí cal fer una bavaresa “d’escàndol” per enfilar-te. No disfruto. Estic patint com un cabrón. Tot i així m´hi enfilo. La R2 és molt incòmoda. La llastra és estreta i no saps com ficar-t’hi. Ja fa estona que ens pica el sol. De nou la boca seca. Parlem. “Tiro jo,. Tires tú?” em pregunta l’optimista de l’Adrien. Moments de meditació. Tenim un 6a+ per davant. “Va! tiro jo… vaig a provar” li contesto no gaire convençut.
Surto cap amunt, continua el “peaso” diedre. Sento l’aire com corre entremig dels cataplins. L’Adrien s´ha fet un lio amb les cordes. Li costa molt donar-me’n . Em fa aturar continuament. “Un segundo!”. Vaig fent recolzaments amb l’esquena sobre una de les parets per estalviar energia. Les xapes no estan molt a prop. Quan porto 6 o 7 xapes arribo a una zona més fina. Veig el pas clarament. Toco les preses clarament. Tinc els peus clarament. Però no em veig amb cor de fer el pas. Ni els braços ni les cames em responen. La següent assegurança és lluny. I jo encara la veig més i més lluny. Respiro. “Va tio, prova-ho!” em dic. “I una merda!” em desdic. Típic diàleg interior. Finalment li demano a l’Adrien que em despenji. No puc, ho reconec.
El company puja en top-rope fins on he arribat jo. S´hi esta una bona estona. S´ho mira i remira. Posa un Linkam gran. Tiba de cinta i fa el pas. Molt bé!. Però això només acaba de començar. Jo estic mig mort a la R. L’Adrien lluita cada pas. Però cada pas li costa més. Cada vegada està més cansat. No ho veig clar. Arriba uns 10m per sota de la R3. Aquí està el pas de 6a+, força obligat. Treu un estrep i ho prova. És l’esforç final. Està cremat com un llumí. “Nen!, que no podem!”. Li crido. Tot i costar-li, l’Adrien decideix muntar un rapel i baixar (estava per sobre de la meitat de la corda). Ens reunim a la R2. Decebuts i tristos. “I aquesta és la via més fàcil de Taghia…? Anem bé, company!”. Fem un parell de rapels més i arribem a terra. Anem a “plorar” les nostres penes a la vora del riu, just davant de la paret. Hi estem una bona estona. Callats. Finalment ens recuperem i decidim fer un canvi de plans.
Jo crec, sincerament, que aquesta via, descansats i en bones condicions, la podem fer i disfrutar-la. Però ni estavem descansats ni en les millors condicions (jo sortint de l’operació de menisc de fa 2 mesos i ell amb lumbalgia).
Tornem a la gite. Decidim un plan B pel dia següent: caminar!

Dimecres, 17 de juny.
Totes les gorgues de la zona estan coronades per altiplans. El nostre objectiu serà resseguir un camí de pastors que va fins a la paret de la Cascada situada a la dreta de Taghia, remuntar-la per una canal amb ferrata “bereber” i aconseguir arribar a l’altiplà (2.850m). D’aquí creuar-lo tot fins trobar el naixament d’un barranc secundari sec: el Agoudal n’Ilemchane on hauriem de trobar un segon camí de cabres que ens baixaria al ja conegut engorjat sec d’Akka n’Tazarte on faríem un bivac just davant de l’esperó per on va la via Aux Rythmes des Talunts. L’endemà al matí, si ens trobavem forts, podríem tornar-la a intentar.
Aquesta vegada si que ho fem bé. A Taghia contractem un burrito que per 150DM=15€ ens durà el “full equip” des de Taghia , passant per Tamdarote i enfilant Akka n’Tazarte amunt. És a dir, mentre nosaltres fem el recorregut per “dalt”, ell farà la circular per “baix”, trobant-nos de nou al bivac. Total, entre 4 i 5 hores.
Ens llevem i amb les motxil.les d’atac amb aigua i barretes enfilem cap a la paret.

Portem un “mapa” que el francès de Tolouse ens ha fet (ell havia fet el mateix recorregut, però en sentit contrari feia un parell de dies). Just darrera de l’ultima casa de Taghia, a peu de la paret de la Cascada, neix un camí fressat que mena a la paret. És el mateix que s’utilitza per accedir a peu de via dels recorreguts d’aquesta zona. No té perdua. En 1h, arribem a peu de paret.El camí segueix amunt i cap a l’esquerra. Fent ziga-zagues entre un bosquet. Finalment, quan es posa més tiesso, cal seguir per una canal a la nostra dreta, evident. Guanyarem al cim amb passos de II i III, utilitzant algun pont “bereber” amb força pati però que es deixa fer bé. Fem cim un hora i tres quarts després de sortir de Taghia. Fins aquí cap problema.
El cim es un altiplà rocós i amb matolls. Estem per sobre dels 2.800m. Tot és sec.

Tinc la sensació d’estar caminant per Mart. Seguint les indicacions del francès resseguim cap a l’esquerra (oest) una petita vall. No hi ha fites ni camí. En pocs minuts arribem a una zona més plana, on trobem un pou i restes de bivacs. Fem un descans i menjem unes barretes.

A partir d’aquí ens equivoquem. Seguim el mapa (equivocat) cap a un petit riu sec direcció cap a la dreta (nord-oest). En realitat s´ha d’anar a buscar un coll a l’esquerra (oest). Això farà que fem una circular “extra” de més de 3 hores!. Seguim el corriol una bona estona, fins….. doncs fins arribar al final i trobar-nos una caiguda de 600 metres als nostres peus. Estem al fil del la paret de la gran gorga d’ Akka n’Tazarte i per aquí és impossible baixar!. Anem resseguint tot el fil de l’enorme barranc. Sembla la porta de l’infern. Amunt i avall, saltant entre pedres. La calor ja apreta. Sempre direcció oest, cap al naixement de la gorga. El pati a la nostra dreta és impressionant. Quan ja portem ben bé dues hores, ens trobem davant Agoudal n’Ilemchane, l’engorjat secundari que mor a l’Akka n’Tazarte. Per aquí tampoc es pot baixar. Que sigui secundari no vol dir que sigui petit. Mirem avall i les parets no tenen fi. Collons! Estem en un laberint de parets i hem de trobar una baixada per aquí?. Decidim resseguir el n’Ilemchane per trobar-hi una entrada. Aquí tot es enorme. Monumental. Ara girem a sud-oest. Cal anar remuntant petits turons pedragosos sense saber què et trobaràs quan arribis al cim. Sovint una baixada i un altre turó per remuntar. Anem fent, però cansants. Finalment, darrere l’últim turó trobem una petita vall herbosa amb varis bivacs. Si haguessim seguit el camí correcte, aguessim accedit directament a aquesta vall pel collet. Nosaltres hem fet una volta de collons!.
Baixem fins als bivacs. Parem una mica i descansem. Sembla que per fi hem trobat la traça correcte. Del final de la vall, a la dreta neix un camí que entra dins l’engorjat. Encara estem ben amunt però sembla que ho aconseguirem. Aquí el paisatge és d’un altre mon. Enllaçem amb un segon barranc i l’unió de tots dos crea el n’Ilemchane que va a parar al n’Tazarte. Impressionant laberint de pedres i roca, parets i més parets, completament aclaparador.
Anem baixant seguint el curs de l’engorjat, just per la llera del riu sec. Baixem i baixem. Com racionem molt l’aigua, pràcticament no bebem. Tinc els llavis secs i esquerdats. La boca pastosa. Em miro les mans, les tinc molt inflades. Els meus dits són com butifarres. Intento alçar-les una estona perquè se’m desinflin. No hi ha manera.

Els ressalts són cada vegada més grans. Arribem a un gran arbre enmig de la gorga. No hi ha traces de camí per enlloc. Estem davant d’un desnivell ja respectable. Uns 15 metres. La desgrimpada per l’esquerra és delicada però es veu factible. Com que no veiem cap més sortida ens hi fiquem. L’Adrien em segueix, les desgrimpades no són les seva “especialitat”. Finalment arribem de nou al fons de la llera i continuem. Al pocs metres un altre ressalt. Això ja no és factible. Es tracta d’un salt de 30 metres i més endavant s’alvira un altre. Si ho probem correm el risc de trencar-nos el cap. Ens aturem. “On cony som? I, més important, com sortim d’aquí?”.
Moments de tensió i d’incertesa. “Haurem de recular”. Tornem fins al ressalt que hem desgrimpat. Ara toca tornar-lo a grimpar. Estem esgotats. L’aigua s’acaba. La senzilla passejada es converteix en un “marrón” considerable. “Ens tocarà passar la nit aquí enmig, sense aigua ni res per menjar?”. Ja no tenim hores de llum ni forces per desfer el camí fins a Taghia. Grimpem fins el gran arbre i mirem el mapa del francès. Ens ha dibuixat un “flanqueig” per sota d’una gran paret a la dreta. Si remuntem ben amunt, a la nostra dretra tenim una gran paret. Ens hi posem. Sense camí, anem fent poc a poc. Relliscades prohibides si no vols fer una volada fins al fons del n’Ilemchane.
Remuntem cap al nord-est una bona estona. Veiem el final de la carena. Què cony ens trobarem a l’altre banda ? Jo perdo les esperances. Amb la sort que tenim segur que hi ha el buit. Finalment l’Adrien em crida. Sembla que l’hem encertat. Des de dalt de la carena es veu el fons del n’Tazarte, encara ben avall i un burret esperant-se. És el nostre bivac!
Cal carenar per sota d’una gran paret cap a la dreta i avall fins arribar a un prat penjat. A la seva dreta neix un camí de pastors que fent ziza-zagues per un bosc penjat baixa fins al fons del barranc. Encara tardarem una hora llarga més, en fer el descens.
Finalment a les 6, després de gairebé 8 hores caminant, arribem al bivac.
Ens despedim del nostre amic. Ens ha dut 8 litres d’aigua i pa. Recollim una mica de llenya i ens preparem per bivaquejar.
Increïble la sol.litut i el silenci de la zona. Mentre les orelles del burrito desapareixen rera d’un gran roc, el sol comença a tenyir de vermell el paisatje. L’Adrien i jo no parlem. Disfrutem del moment.
Tot i ser un engorjat, no hi corre gaire vent. Per previsió decidim aixecar un petit mur per arreserar-nos a la matinada. El meu amic aixeca una pedra, aixeca una altra i a la tercera… sorpresa! Un escorpí ben grosset ens saluda eixerit. “Collons!”. De la trentena de pedres que vam moure per formar el resguard, tres tenien “hoste amb fibló”. Quina nit que ens esperava….
Sopem d’hora. Entrepà de tonyina amb pa i tomàquet de casa. Tot un luxe!
Encenem el foc. Poc a poc es fa fosc. Sentats fem petar la xerrada, comentant les nostres desventures. Mentrestant, anem mirant a banda i banda de la pedra on estem asseguts, tot intentant detectar la visita d’algun petit “convidat” no desitjat.

Es fa fosc. La nit és màgica. L’escenari espectacular. Les negres parets que ens rodegen tan sols són esquitxades per les pinzellades de llum del nostre foc. Allà dalt, s’obre una enorme finestra plena d’estels. Milers d’ells. Com petits forats al firmament. I aquí baix, el meu bon amic i jo sols. Tans sols acompanyats pel cant d’una òliba solitaria.
Anem a dormir, l’endemà intentarem escalar.

Dijous, 18 de juny.
Sempre que faig bivac em passa el mateix. Dormo a estones i, normalment, malament. La paranoia dels escorpins ens ha perseguit tota la nit. Tapats fins a les orelles pensant que algun “bitxo” t’entrarà dins el sac, et baixarà per les cames, i…..
A més he tingut molta calor. Tot i dormir en pilotes. Vaja, que no hem descansat gens de la pallissa del dia anterior. Com va sent habitual. A més em fa mal tot el cos i tinc el tormell inflamat. La cosa pinta malament.
Tant sols tenim barretes energètiques, així que aquest serà el nostre esmorzar i dinar. Ens equipem. Tenim la paret que ens va vèncer fa uns dies just davant nostre. Amaguem la resta de les coses i enfilem l’aproximació.
Gràcies a les fites, la pujada no s’ens fa tant ferragosa i en 35 minuts ja som a peu de via. Aquesta vegada intentarem seguir el traçat original. Així que localitzem la fita i ens preparem. Començo jo. L’entrada marca IV+ de placa. M´ho miro abans de sortir. Tinc un arbre davant, serà per l’esquerra o per la dreta? Provo per l’esquerra. Sortida fina. Poso un friend i acabo d’assegurar la sortida amb un petit tascó. Amunt…. Ui ui ui…. Això no és pas IV+!. Reculo i patapam! Cap avall. Petit ensurt. Sort que el tasconet estava ben posat. Desmunto tot i prova per la dreta. Ara sí, això si que és IV+. Vaig tirant fins que porto uns 45m. Localitzo un cedre i monto R aprofitant-lo. Aquí tenim la primera sorpresa. Tota la paret és un enorme formiguer. Les bestioles pujen per tot arreu. Asseguro a l’Adrien espolsant-me constanment insectes. Arriba i segueix. En teoria la segona tirada segueix en flanqueig cap a l’esquerra. III marca a la ressenya. El col.lega se’n va massa a la dreta i després li frega la corda. Decideix muntar la R2 en un cómode arbre. Arribo, fem el relleu.
Segueixo a l’esquerra, fins a un petit esperó m’enfilo buscant l’arbre que marca la ressenya com a R2. Continua graduant III i jo estic fent pasos molt verticals, com pot ser?. Finalment, després d’un curt flanqueig a la dreta monto la nostra R3 aprofitant el primer i únic pitó que trobarem i un arbre. No estic disfrutant gens. No m’agrada la via. Arriba l’Adrien.
Ara toca una placa de V+. El tio s´ho mira i remira, comença un flanqueig cap a la dreta. Llaça un “romaní” i encara la placa. Poc a poc la va traient fins arribar a la nostra R4 que és on vam trobar el parabol de 8mm. Muntar R. No tardo gens en reunir-me amb ell. No està tampoc massa fi. El seu mal de panxa, encara que lleu, no ha parat des del primer dia. Ens mirem la ressenya.
Marca un llarg flanqueig de IV….. de IV? Tinc un flanqueig cap a la meva esquerra que es veu “finet” i que acaba en un diedre…. Serà per allà?. M´hi poso. Quina por per Déu!. El puto flanqueig, pedra que toco pedra que es mou. De totes les assegurances que he posat no m’en fio de cap. Per més inri, l’Adrien s´ha fet l’enèssim lio amb les cordes i li costa donar-me’n. Començo a pensar en el compromís. Maleïda paraula!. Estem a 4 hores d’un poble tirat de la mà d’Al.là i aquest es troba a 4,5 hores de pista fins a “l´hospital” més proper…. I començo a pensar en l’exposició. Si caic aquí amb tanta repisa, em trenco els dos tormells com a mínim. Com bé sabeu, aquests no són bons pensaments per escalar. Agafo por. Tot i així encaro el diedre de després del flanqueig. Poso un microfriend a l’unica fissura bona i el mateix tascó que m´ha salvat avall. Suant em surt el pas i arribo fins a una repisa. Tinc davant un cedre petit i un de més gran (mig-mort) més amunt.

Ara toca “inventar-se” la R. La faig la més sòlida que puc i crido a l’Adrien. Tinc formigues per tot arreu. Em pica tot. Fa molta calor. He passat molta por. L’Adrien s’està la seva estona per fer el flanqueig i el diedre de “tercer”…. Arriba blanc.
Mentres, escoltem com cauen un munt de pedres per la canal de la nostra dreta, per on “teòricament” hem de fer un rapel i desgrimpar.

Tinc clar que hem arribat al límit. Al nostre limit físic i psíquic. No podem continuar si no volem que ens passi alguna cosa. La decisió, aquesta vegada la prenc jo. Cap avall.
Muntem dos rapels de 60m i arribem a peu de via. Els peus no ens caben dins els gats. Hem perdut. De nou.

Desfem el camí fins al bivac. Muts i derrotats. Pensant en les 3 hores que ens queden fins a Zaouiat Ahansal, carregats amb tot el material. Per sort, Al.là és piatós i ens envia uns pastors que després d’una ràpida negociació, ens carreguen les motxil.les fins al poble. Fem la baixada a pas de burro, ràpid ràpid, però almenys descarregats.

Arribem a Zaouiat Ahansal al capvespre i anem a casa d’en Moha. Com que no hi és i només hi són les dones preferim baixar fins al poble i fer una coca-cola en un bonic bar local.

Sembla mentida la reacció que tens quan et prens aquest líquid fresc després de dies i dies de pallisa per la muntanya. Les coses ja no les veiem tant negatives. Hem fet realment el que hem pogut. Ho hem donat tot i el més important és que tots dos estem bé.

Sopem molt bé a casa d’en Moha. No ens podem fer la “dutxa bereber” perquè no hi ha aigua. Anem a dormir molt aviat. Demà comença el camí de tornada. Ens hem de llevar a les 5 del matí.

Divendres,19 de juny.
Una altra nit dormint malament. Molta calor al sac. En Moha ens serveix atentament l’esmorzar. Abans de les 6 ja estem a la furgo Mercedes. L’Adrien i jo dormim gairebé tot el viatge de baixada. Arribem a Azilal a dos quarts de deu. En Moha ens recomana agafar un bus “directe” Azilal-Fés, evitant-nos fer el transbord a Beni-Mellal. Li fem cas. Aquesta serà la darrera cagada del viatge. Fem comptes amb en Moha. Per variar regateig. Finalment arribem a un acord just 100DM pel viatge d’anada i tornada a Zaouiat Ahansal, 200DM per les dues nits a casa seva (sopars i esmorzars inclosos) i 100DM pel burret Zaouiat Ahansal-Taghia. Total 400DM=40€ per persona. Preu just.
Ens despedim i pujem al “bus”. El bitllet ens costa 100DM=10€ per un trajecte de 380km. La primera sorpresa és que el vehicle és antic. Molt antic. No té aire acondicionat, els seients són molt estrets, per descomtat no es poden reclinar i només té dues finestretes de ventilació. La segona sorpresa és que para a tot arreu. Absolutament a tot arreu. El viatge, en principi, dura 7 hores. Sortida a les 10, hora d’arribada a Fés a les 5 de la tarda……
L’infern. És l’únic símil que li trobo a la situació que vam passar al bus. Cap a les 12 ja havíem fet més de 25 parades. La temperatura exterior puja. L’interior duplica a l’exterior. No sé per quina raó, Al.là val que dues senyores amb fills petits es situessin estratègicament a les finestres. Com que els hi molesta l’aire, les tanquen.
Són passades la 1. Miro el termòmetre del meu rellotge. 37 graus.
Encara no hem arribat a l’infern. Sóm al purgatori. La calor és asfixiant. La veïna vomita. Tothom estossega. Però les enviades d’Al.là es neguen a obrir les finestres. Crec que em moro. Que em dona un jamacuco, un cop de calor i ….
Però el pitjor encara ha d’arribar. Enmig de la planície del Marroc. Enmig del no rès. El bus es para. Ara tenim pana.
La gent baixa. Busca ombra. Ombra? Tenim el sol just a la vertical. No hi ha un puto arbre en 500m a la rodona…. I ara què? Truquem al RACC?
Ens estem una bona estona. Això no pinta bé. A l’Adrien li vé un “apretón”. S’amaga dins una feixa a uns 100m del bus a desfogar-se. Just quan porta un minut “apretant”, el conductor aconsegueix arrencar el motor. Vinga a picar el claxon i jo cridant al messieur. “Adrieeeeen!!”. Veure el meu amic sortir corrents de la feixa, amb el paper de water a la ma i els pantalons mig baixats va ser la imatge més bona de tot el viatge!

El bus s’atura cada vegada que hi havia una rampa. Fem més d’un centenar de parades. No arribem mai. Serà el pitjor viatge de la meva vida. Finalment, després de nou hores i mitja de viatge aconseguim arribar a Fés. Al baixar del bus crec que em desmaio.
Tornem a dormir a la Pensió Dalila i per refer-nos de l’infernal viatge decidim fer una bona dutxa i un bon sopar. Mirem a la guia i apa, cap el més de luxe: el Dar Wel Ghalia.
El sopar boníssim (300DM=30€ per cap) en una terrassa amb vistes a la Medina, mentres es feia fosc, escoltant els crits d’avís per la pregaria.

Tornem a l’hotel. Jo en taxi i l’Adrien atravessant de nou la Medina a peu i a dormir.

Dissabte, 20 de juny.
A mitja nit la meva panxa em desperta. Començo a tenir punxades i espasmes. Sessió de pets al water acompanyant tot el sopar. Només em falta això, ara pillar una gastroenteritis, el darrer dia.
Durant la nit faig uns quants recitals més. Al matí tinc febre i mal de panxa. Faig una dutxa. Fem les bosses i prenem un taxi cap a l’aeroport. Mentre esperem a la cua per facturar sembla que em vaig recuperant. Almenys ja no tinc tants espasmes. El Fortasec ha fet la feina. Tenim apresa la lliço de Girona i hem equilibrat millor les motxilles. Tenim temps per anar al cafè.
Són més de les 2. Jo no he esmorzat rès. Veig un croissant i me’l demano. L’Adrien m’ofereix una mica de la seva Tarongina. En bec un parell de glops.
Enorne error. Els meus budells reaccionen just quan estem pujant les escales de l’avió. El Fortasec atura la sortida. Però sembla que el meu interior explota. Una allau d’espasmes i punxades fa que no aixequi el cap dels genolls durant tot el vol. Em moro. Quin mal!. No sabia si vomitar o no. Blanc i marejat. Els ulls tancats tota l’estona. El pobre Adrien al meu costat, sense poder ajudar-me. Ho vaig passar molt, però que molt malament.
En arribar mig mort a Girona, vaig estar a punt de desmaiar-me. L’Adrien em va ajudar a baixar de l’aparell. Plovia. No m’enterava de res. Prenem les motxilles i em retrobo amb l’Anna. La pobra es queda ben espantada. “Què ha passat?”. “Uf, estic fatal….. fatal”…

He tardat cinc dies en recuperar-me. Ara estic aquí, davant de la pantalla ja recuperat.
Escric aquesta aventura per recordar-la bé. Perquè en algún moment vaig arribar a pensar que no ho explicava. Vaig passar por de veritat.
Sempre cal saber què es pot fer i què no es pot fer a la vida i a la muntanya. Cal reconèixer quan estàs preparat i quan no ho estàs. Cal saber quan estàs a punt d’arribar al teu límit físic i psicològic. Cal evitar arribar aquest límit, perquè just en aquest moment, qualsevol imprevist pot empenyet, fent-te creuar aquesta frontera, sovint sense retorn.

Into the Wild

2008-06-11T17:31:00.007+02:00

Mentres em recupero del viatge a Marroc i agafo forces per explicar-vos les nostres aventures vull recomanar-vos aquesta pel.lícula.

La vaig veure just abans de marxar. La peli està basada en el bestseller del 1996 de l'escriptor-alpinista Jon Krakkauer. Quan veig llegir el llibre ja em va encantar, però l'adaptació que fa en Sean Penn, el director, és genial.

La història, les imatges, els personatges.... si podeu veieu-la perquè segur que us agradarà.

La banda sonora del compositor Eddie Vedder és boníssima i ja ha estat premiada.
Està basada en la historia real de Christopher McCandless: un jove de 22 anys que després de graduar-se a la universitat i amb un brillant futur, decideix deixar la seva còmoda vida i marxar en busca d'aventures.

La pàgina web també és molt original: http://www.haciarutassalvajes.es/
És una peli de grans i petites vivències, de natura en estat salvatge, de persones reals, d'aventures i sobretot, la narració d'un gran viatge personal.

Crec que ja ha sortit en DVD, així que, acomodeu-vos al sofà, apagueu els mòbils, tanqueu els llums i ENDINSEU-VOS CAP AL MÓN SALVATGE!

Aquí en teniu un "tast":

Cap a Taghia

2008-05-26T20:31:00.020+02:00

Ep!
La setmana que ve marxo amb l'Adrien cap al Marroc, a Taghia.
La idea és fer alguna via "assequible" (només hem trobat dues... je je je) i algun trekking de 2-3 dies.
Us ho explico a la tornada.
I això és el que trobarem......

Pluja de primavera

2008-05-25T20:33:00.012+02:00

MI PLANETA

Anoche tuve un mal sueño,

que te lo voy a contar…

soñé que sobre la Tierra caía

un virus cruel y mortal.

Las flores ya no existían,

no había agua para tomar,

las nubes se endurecían,

sin una gotita derramar…

Tomé mi arcoiris de colores

y entonces me puse a pintar,

ríos sin basura…árboles sin talar,

un planeta con aire puro

y un sol radiante de felicidad.

Intent a la GAM del Bisbe

2008-05-20T20:59:00.022+02:00

Cap de setmana especial.

Dissabte, l'Anna i jo quedem amb en Llorenç i en Blai per anar a Vilanova de Meià. El nostre objectiu era anar cap al Peladet, a prop del poble abandonat de Rubies, a fer las "Maduritas calientes" i el "Festival eròtic", molt recomanades per l'amic Mingo.

El temps no pinta gens bé, però la nostra fe ens hi porta. El darrer tram de la pista fins al poble ja és tot un "París-Dakar" i acabem ben plens de fang. Tot i aixó, ens equipem i cap a peu de via..... Però la pluja ens agafa a l'Anna i a mi a la R1 de les "Maduritas" i a en Llorenç i en Blai a peu de via de la "Festival".

Quina llàstima, perquè les dues vies feien molt bona pinta.

En la pista de baixada a Vilanova ja ens cau el diluvi universal i després de dinar al Cirera i veure la meteo per diumenge, decidim tornar cap a Argentona.

El diumenge, el matí es lleva força estable i tirem cap a Montserrat. Els kutres&blai s'en van a fer la Picnic i nosaltres cap a la Pastereta, a fer la "Funció clorofílica". Via força assequible i que permet a l'Anna guanyar confiança fent de primera. El primer llarg encara té el flanqueig per arribar a la R1 ben mullat, uns 5-6 metres, però se'l treu dignament (encara que rondinant una mica). El segon llarg i el darrer són més fàcils. En poca estona ja som al cim.

Fem 3 rapels i cap a casa. Ja és ben estrany...no son ni les 16.30 i ja estem de nou a Argentona!

A les 7 arriba el convidat d'honor. L'Adrien es quedarà a sopar i a dormir i l'endemà, aprofitant que tots dos tenim festa, farem la seva primera a la paret nord de Montserrat: la GAM del Bisbe.

Dilluns. Ens llevem ben dora. Cel ennuvolat i mala pinta. Però moral ben alta. Anem-hi a veure què hi trobem. Traiem la ressenya de "Les 100 millors escalades a Catalunya" d'en Pep Soldevila. Ens apuntem bé l'aproximació, però no ens sembla complicada.

Aparquem el cotxe al punt kilométric indicat a la guia, davant d'unes escales cimentades. Ens equipem mirant el cel. No plou però amanaça. Cap amunt!. En Pere (DOM) m'havia aconsellat que ens oblidessim de motxilles, així que amb tot "penjat" de l'arnés, enfilem la pujada.

El nostre camí acaba enllaçant amb el GR72. Ens parem davant la cruïlla, tenim el Bisbe just a sobre nostre. Esquerra o dreta?. Tirem cap a la dreta, direcció cap a la Cadireta. El camí ben ample, va carenant, però agafa poca alçada. Dubtem. Ens hem allunyat força del Bisbe. Finalment decidim girar cua..... i la caguem. Desfem tot el camí fins el creuament. La xafogor fa que suem com porcs. Ara prenem el camí cap a l'esquerra.Tornem a passar per davant del Bisbe, però en direcció contrària. Tirem i tirem. Al cap d'una bona estona trobem un trencall a la dreta que tira ben recte amunt (després sabría que és la "drecera del miracle"). Collons quina canal. Tiessa i ben xopa. "Segur que és per aquí?, no potser, collons!". Després de cremar-nos com llumins i amb el cor que em sortia per la boca, arribem al cim del coll. "Merda!". L'hem supercagat!. Estem entre els Frares i els Ecos i ja hem passat a la cara sud!.

Agafem el camí de les Comes direcció a l'esquena del Bisbe i finalment arribem al coll de Porc. Tornem a passar a la cara nord i a la fi arribem a peu de via.... L'aproximació ens ha dut 1 hora llarga.

La meva moral ja està baixa. Estic cansat. Però com que no plou, li fotem.

Alguns amics m'havien comentat que la via estava força equipada (com un "chiqui-parc", em van dir), així que duiem un parell de microfrieds, el Tricam petit i alguns tascons.

Com que vull probar la fisura de 6a del tercer llarg, començo jo el primer. Ja sabia que estava trencadot, però les pluges recents fan que ho estigui més. Collons, vinga a provar còdols i la meitat es mouen... quin yuyu!. Les assegurances no són moltes i les incremento posant alguna cosa, però sent un IV+ no surt massa fàcil. Arribo a la còmoda R1 amb la moral més baixa encara.

L'Adrien també rebufa en un pas que hi ha en una llastra encintada i ens reunim mirant-nos les cares i riem.

La sortida del següent llarg no la veiem clara. Tan sols som capaços de detectar un primer parabolt a uns 15 metres. Res més i no sembla gens fàcil. Tot i això l'Adrien s'hi fica. Pateix i em fa patir fins que aconsegueix posar un microfriend. Llavors s'en adona que té un pitó a 5 cm d'on ha posat el friend!....Collons, i un altre mig metre per sobre del seu cap!.... L'hi hauré de posar un detector de metalls al casc, com m´ha fet patir!

Poc a poc, va fent metres. Comença a ploure. Fa una bona estona que estic a la R i tinc fred. De sobte, "piedra!". I em passa una pedra enorme ben a prop, fent aquell "sorollet" tant "bonic" a l'esmicolar-se al terra. La pluja ha fet que la xemeneia tingui algun pedrusco inestable. Quina por.

L'Adrien va fent, porta 30 minuts per fer 25 metres.

"Cuidado!" i ara el que cau és la "solan de Cabras" que duia pillada a l'arnés, ja se sap, el seu tap de rosca és de mira'm, no em toquis i sobretot, no escalis una xemeneia fregant-lo contra la paret!

Ja tinc clar que no és el nostre dia. Després de 45 minuts arriba a la R. El llarg no té ni 25 metres. Ara no plou, però aviat ho farà. No vull que em "pilli" més amunt, així que decidim tirar avall i tornar-hi un altre dia. Me'n vaig decebut.

El camí de baixada ens descobreix el fàcil accés i la liada que hem tingut. Tan sols cal aparcar més endavant, en un espècie de rotonda amb taules de picnic. Agafar un caminet fins enllaçar amb el GR. Dirigir-nos cap a la Cadira (dreta-oest) fins que, en pocs minuts, trobem el trencall a l'esquerra que duu al coll de Porc. Camí ample i cómode.

Plou i plou molt, marxem a dinar al Bruc.

Una mica més tard i amb la panxa ben plena, ja tenia ganes de tornar-m´hi a posar.... i no tardarem gens, segur!

Força de XOC vs Força de FRENADA

2008-05-11T18:20:00.029+02:00

Aquest és el primer d'una sèrie d'articles que estic preparant sobre la SEGURETAT de la PROGRESSIÓ en ESCALADA. Totes les consideracions són d'una importància cabdal en l'escalada CLÀSSICA sobre vies poc equipades o des equipades, amb assegurances "aleatòries", en funció de la resistència dels diferents encoratges, però també són útils per l'escalada ESPORTIVA.
L'objectiu sempre serà el mateix: reduir al mínim els efectes d'una possible caiguda sobre l’escalador, i també sobre la RESISTÈNCIA dels encoratges.
Cal profunditzar en el concepte de FORÇA DE XOC per entendre els mecanismes que determinen la transmissió de les forces als diferents elements de la CADENA DE SEGURETAT.
Però, què és la FORÇA DE XOC?
Veiem aquest video

La FORÇA DE XOC és l'estrebada que reb l'ESCALADOR que cau en el moment de ser aturat per la corda, que alhora es transmet al darrer ENCORATGE i a través de la corda, a la REUNIÓ.
En cas experimental (sense fregaments i corda bloquejada), la FORÇA MÀXIMA DE XOC és un valor característic de la corda i defineix la capacitat que té d'absorbir l'energia de la caiguda.
Podem imaginar-nos dos casos: caiguda amb corda bloquejada ESTÀTICAMENT a la reunió i caiguda amb corda frenada DINÀMICAMENT a la reunió.

Frens estàtics
______________________________________________________________
Si en aquest video, la corda estigués bloquejada a la R estàticament (per exemple amb un Grigri), gairebé tota l'energia de la caiguda es dissiparia en el procés de deformació de la corda (elasticitat), ja que utilitzem CORDES DINÀMIQUES (comportament "similar" a una "goma elàstica") i no cordes estàtiques (comportament "similar" a un "cable d'acer").
Cal saber que el límit fisiològic per sobreviure a una forta frenada és de 1.200daN (equivalent a 1.200Kg).
En aquest cas la FORÇA DE XOC dependria, principalment, del FACTOR DE CAIGUDA i de les característiques constructives de la CORDA.

- Què és el FACTOR DE CAIGUDA?
Es defineix com la relació existent entre H, longitud de la "volada" i L, longitud de la corda entre l'escalador i la REUNIÓ (R).
Factor de caiguda= H / L

Si tornem a mirar el video, veurem que l'escaldor es troba 3 metres per sobre de la darrera assegurança. Imaginem que el nostre escalador fes el saque directament sobre la R, sense xapar rés. Seria un vol total de 6 metres (H) amb 3 metres de corda estesa (L). Per tant 6/3=2. Parlaríem d’un FACTOR DE CAIGUDA 2. El pitjor cas de caiguda: directament sobre la REUNIÓ.
Com més alt és el FACTOR DE CAIGUDA, més ens apropem a una situació límit: per l’escalador que cau, per l’encoratge que l’atura i per la reunió.
La FORÇA DE XOC en frens estàtics no depèn de la longitud d'una volada, sinó del FACTOR DE CAIGUDA i de les característiques de la CORDA: un vol de 2 metres té el mateix valor de FORÇA DE XOC que un vol de 20 metres, per un mateix factor de caiguda.
En ESCALADA CLÀSSICA i en GEL és fonamental buscar factors de caiguda baixos.

En primer lloc, evitarem bloquejar la corda estàticament a la R quan assegurem al primer, i en segon lloc, col.locarem correctament proteccions intermèdies.

- ELASTICITAT de la CORDA
La corda es comporta com un ABSORBIDOR d’energia per deformació. Per tant, com més gran sigui la longitud, més quantitat podrà absorbir.
En el video podem veure que la corda “s’allarga”.
Una corda amb valors baixos de FORÇA DE XOC redueix els efectes negatius d’una caiguda sobre els tres elements fonamentals: ESCALADOR, ENCORATGE i REUNIÓ.
La FORÇA DE XOC de cada corda, depèn de la seva capacitat d’absorbir energia i ve determinada per les característiques de la seva ànima.
Ara mirem el següent vídeo:

Frens dinàmics
______________________________________________________________
Imaginem que el nostre escalador està sent assegurat per un REVERSO. La la caiguda es aturada per un SISTEMA DE FRE DINÀMIC, on l’energia ja no és tan sols absorbida per la corda (deformació), sinó gairebé completament pel FRE.
Aquest concepte és MOLT IMPORTANT: en l’assegurament dinàmic, la FORÇA DE XOC ja no depèn tan sols del FACTOR DE CAIGUDA, sinó del SISTEMA DE FRENADA.
Cada sistema de frenada té una FORÇA DE FRENADA característica.
La FORÇA DE FRENADA determina la FORÇA DE XOC sobre l’escalador que cau, a través de la corda que “corre” pel fre i es deforma. La FORÇA DE XOC és igual a la FORÇA DE FRENADA “amplificada” per l’efecte del fregament sobre la roca i els punts d’encoratge. Aquesta “amplificació” va del 50% al 100%.
En aquest cas, el punt d’encoratge situat en el sostre haurà d’aguantar la suma de la FORÇA DE FRENADA (200daN) i la FORÇA DE XOC (300danN). Uns 500 daN.
En cas de sistema estàtic de frenada, la FORÇA DE XOC per un factor de caiguda 1, podria arribar a ser 1.500daN, es a dir el triple!.

Imaginem que el nostre escalador, que en el video fa un vol d’uns 5 metres, aconseguís seguir 2,5 metres més sense posar cap assegurança i caigués. El vol es convertiria en un de 10 metres sobre el mateix encoratge del sostre.

En el primer cas tindrem un lliscament de la corda d’un metre, mentre en el segon el lliscament serà més llargs, potser 2 metres. Però la FORÇA DE FRENADA serà la mateixa, i per tant la FORÇA DE XOC restarà invariable i l’encoratge haurà d’aguantar la mateixa força.

Conclusions
__________________________________________________________
És la FORÇA DE FRENADA la que determina la FORÇA DE XOC i no al revés.
El FACTOR DE CAIGUDA no és la variable determinant, sinó en primer lloc l’ús del SISTEMA DE FRE a la REUNIÓ, i en segon lloc, el valor característic de la FORÇA DE XOC de la CORDA utilitzada.

Si escalem una via clàssica semi-equipada o des equipada, tant si és de ROCA com de GEL, haurem de buscar tots els medis que permetin reduir la FORÇA de XOC sobre l’escalador, el darrer encoratge i la reunió, evitant l’extracció dels encoratges.

Es parla d’extracció i no de trencament, perquè és gairebé impossible arribar a les FORCES CRÍTIQUES respecte el valor de trencament de les cordes, cordinos, mosquetons o pitons, mentre que és molt més fàcil arribar a valors de força que provoquin el trencament del material sobre el qual ens protegim: gel, microfissures, roca descomposta….amb la conseqüent “cremallera” o extracció de les proteccions, i encara més greu, de la mateixa reunió.
Ara veieu aquest video i analitzem el “cinematogràfic” accident:

Es poden dir mil-i-una bestieses que apareixen a les imatges, però relacionades amb el tema d’avui…
La filla assegura al germà des d’una reunió precària (3 friends) sense triangular amb un GRIGRI directament sobre la R (assegurament estàtic!) en una via des equipada.
El pare s’assegura a una R sembla que d’espits, sense triangular i utilitzant tan sols el nus de barquer que s´ha demostrat que “corre” fàcilment sotmès a càrregues altes.
La cordada superior cau i arrossega al pare i un dels fills.
La FORÇA DE XOC provocada per la caiguda de la cordada superior sobre el pare ja el mataria (clarament superior a 1.200 dN). I obviament arrenca la R.
La FORÇA DE XOC provocada per una caiguda de factor 2 de 4 persones aturada estàticament sobre una R de 3 friends sense triangular, primer partiria en dos al “guaperes” del germanet i després arrencaria tota la R (parlem de forçes de 7.2000dan)

Us deixo també aquest video de “TESTED FALLS” sobre claus de gel:
Proper capítol: EFECTE DE LA FORÇA DE XOC SOBRE LA DARRERA ASSEGURANÇA i SOBRE LA REUNIÓ.

Font bibliogràfica:

“SEGURIDAD. ESCALADA.ALPINISMO.FERRATAS”
Comissione Tecnica Nazionale de Italia

"Pitoniso"

2008-05-01T23:44:00.013+02:00

Tot fent el curs d'instructor m´he adonat que la tècnica d'artificial equipant amb pitons no la domino gens.

Així que el passat diumenge, mentre l'Anna, la Marta, en Pere "DOM", l'Anna "DOM"i en Cristian feien esportiva, a mi em va tocar "penjar-me" com un fuet una bona estona.

Recoll!, no es gens fàcil pujar dalt del darrer esglaó del teu estrep, intentar equilibrar-te sense fer servir l'estimada fi-fi, buscar el clau que millor entrarà en aquella "petita" fissura, pillar el martell, "fúma-li" al pitó fins que "canta" i després.... glups..... posar-hi la cinta.... l'altre strep i a "provar" si aguanta bé......

I aguanta! i tant!

Però per fer 30 metres d'articial, penjant-me d'universals, "uves", extraplans, "us" i d'algun microfriend em vaig tirar "tota una vida".... i desprès treu-lo tot!

Bé, almenys l'experiència va ser força positiva i em va ensenyar que no cal "pitonar" a mort un extra-pla per penjar-s´hi una estona.... perquè després pot passar que et sigui impossible de treure i el "regalis" a la via.....

Com he aprés moltes coses..... faré un recull "tècnic" i el penjaré ..... a veure quan tinc temps!

Curs de Barrancs

2008-04-26T13:59:00.007+02:00

Us penjo la informació del 14è Curs de descens de Barrancs i Engorjats que fa l'AGRUPE de Mataró.
Qualsevol interessat en l'activitat encara està a temps d'apuntar-s´hi.
Del tot recomanable!

OBJECTIUS DEL CURS
Plantejaments i objectius: L´objectiu d’aquest curset és donar l’oportunitat als participants de conèixer uns espais de naturalesa aquàtica i de curiosa formaciò. Es preten que s´assoleixin els suficients coneixaments de l´entorn i de les tècniques de progressió dins d`un engorjat mitjançant unes sessions teòriques i complementades amb sortides pràctiques, sempre amb un necessari respecte al fràgil ecosistema dels engorjats.
Les sortides estan dirigides a qualsevol persona que es vulgui iniciar en la pràctica d´aquest esport, sense ser necessaris uns coneixements previs.
Estructura del curs: S´alternaran les sessions teoriques amb les sortides pràctiques, de manera que l´aprenantatge sigui progressiu. Les sortides seran els diumenges, amb possibilitat de sortir dissabte a la nit, les dos últimes sortides seran de tot el cap de setmana. Les sessions teòriques s´impartiran els dijous a 1/4 de 10 del vespre al local social de l´Agrupaciò Científico Excursionista de Mataró (El Carreró, 39) i són d´obligada assistència.
Normes del curs:
- Per participar en aquest curs cal ser soci d’alguna entitat excursionista del maresme i tenir la corresponent assegurança federativa.
- Els menors de 18 anys hauran de portar un permís matern o patern.
- L’edat mínima per participar-hi és de 16 anys.
- El curs és de places limitades.
- En cas necessari, la direcció del curs podrà canviar el programa de sortides.
- La direcció del curs podrà decantar-ne a qui mostri manca de capacitat, desinterès, porti equipament poc adient o incompleixi alguna norma d’aquest reglament.
- Els casos no previstos en aquest reglament seran resolts per la direcció.
- L’hora i el lloc de trobada per a les sortides pràctiques es fixaran el dijous abans.
- És imprescindible saber nedar i un mínim de condiciò fisica
Programa d´activitats:
13 de Maig Presentaciò curs. Presentació dels participants. Material necesari pel curs
15 de Maig Xerrada sobre Material i equip.Tecniques de rapel
18 de Maig Sortida als barrancs de Fenollet i Boixols.
22 de Maig Tecniques de progressió.Nusos.
25 de Maig Sortida de practiques a la Catalunya Nort
29 de Maig Instal·lacions.Topografia.Coneixement del medi
31 Maig/1 de Juny Sortida a la zona dels Ports
5 de Juny Moviments de l´aigua.Primers auxilis.Preparar una sortida.
7 / 8 de Juny Sortida al Pirineu d´Osca
12 de Juny Cloenda.

Inscripcions
De dilluns a dijous
de 19 a 21 hores
El Carreró, 39
08301 Mataró
Tel. 93 755 08 37
Fax 93 790 27 30
www. agrupe.org
Trònics: info@agrupe.org

Amb la col.laboració de

Riglos: el gran retorn.

2008-04-14T15:45:00.060+02:00

Després d'una temporada de descans i recuperació, ja tocava tornar al menú de roca. El primer plat va ser per Setmana Santa: divendres amb l'Anna a la Bego-Kush i dissabte amb l'Anna i l'Adrien a la Laponia. Cap molèstia el genoll. Collonut! El segon plat, ja més elaborat: cap de setmana del 29 i 30 de Curs d'instructor ECAM a Vilanova de Meià amb en Jaume Anglada i en Santi Llop. Dos dies pitonant i penjats dels estreps.... que em van deixar baldat! Després, uns dies de treva fent trasllat de Mataró a Argentona, abandonant el blog i qualsevol altre activitat.

I de postres?..... RIGLOS!

Feia temps que hi volia fer la primera visita. I la veritat és que ha estat impressionant!

Divendres recullo a l'Adrien i marxem sota una intensa pluja. Moltes ganes i una meteo a la zona d'Osca que pinta millor fan que hi anem amb molta il.lusió. Parem a prop de Lleida a sopar. Fins aquí he conduit jo. Ara li toca al meu company.

Es tard. Entrem a l'Aragó. Passem Monzón. Son més de les 12. Nit tancada.

L'Adrien, que ha sortit de marxa el dia anterior va amb el pilot automàtic posat a 80Km/h. Encarem una gran recta a la carretera solitària. Ni una ànima. Ni una llum...... ni una llum? Allà lluny, a uns centenars de metres davant nostre començo a veure unes traces de llums fluorescents que es mouen.... serà un OVNI?. L'Adrien continua amb el pilot automàtic a 80 km/h. Crec que no "s'entera" del possible "avistament".
Ens acostem cada cop més a les llums.... serem adduïts enmig de la planície "baturra"???. L'Adrien no afluixa. Les llums cada cop es mouen més ràpidament, nervioses i excitades..... Ai, ai, ai... ja em veig segrestat dins una nau intergalàctica!....

"Adrieeeeeen! Para! Qué los de verde no son marcianos, que es la Guardia Civil!!!"
Frenada del meu amic. El cotxe s'atura enmig de la nit a 2 metres escassos de dos membres de la Benemerita. Collons!, quin ensurt!

"Güenas noches. Haga el favó de apagá er vehículo" li diu un sergent a l'Adrien. "Pa dónde se me dirigen?". "A Riglos, a escalar, señor agente" li contesta el meu amic. "Se me baja der vehículo y me enseña la documentasión".

L'altre agent, mentrestant, s'em planta al costat de la meva porta per vigilar "qualquier movimiento sospechosu" que pogués realitzar.El sergent comença a registrar a l'Adrien. Jo sentadet i ben quiet. En pocs segons em toca a mi. "Ahora se me baja usté".

"A vé, tienen ustedes en sus bolsillos alguna sustansia psicotrópica u estimulante?, es desir, se me esconden drogas por algun sitiu de sus cuerpos?"

Hòstia!, que el del tricorni es pensa que son uns yonkies!.... "Pos no señor agente" "Pos no portem ná de ná..." Li contestem. "Pos voy a proseder al registro curpural y del habitaculos de su automobil"

"Adelante, somos to suyos, señor agente". Després de mirar-nos bé per tots llocs i remenar-nos el cotxe, ens deixen marxar tot rient i recordant-nos... "Se me vigilen en el monte, que cada semana los compañeros del rescate aereus tienen que intervenir pa recoger a persones estraviadas u asidentadas..." Bé, soperada aquesta "al.lucinant" experiència, decidim dormir pel camí i arribar a Riglos l'endemà al matí.

Sempre recordaré el primer dia que vaig veure el Pedraforca. Son d'aquelles imatges que t'impacten i que mai oblides. Surts de la corba i pam!, te'l trobes allà, majestuós i imponent.

A Riglos em va passar quelcom similar. Agafes la petita carretera que dur al poble i de sobte .....apareixen els imponents Mallos.... una passada! Tenia cert respecte per escalar-hi. No sabia com estarien les vies i sobretot com estaria jo. La veritat és que tot va anar molt bé i vam gaudir d'un parell de dies fantàstics.

Dissabte: Via espolón Adamelo + Via normal al Mallo Pison (300m 5c/A0)

Diumenge: Via anorexia (nom ben lleig) al Mallo Colorado (130m 5b)

Vam fer nit al refugi de Riglos. Molt acollidor. Per 29€ tens mitja pensió i habitacions de 4 lliteres amb lavabo i dutxa. Tot acabat d'estrenar.

Segur que tornem ben aviat!

Us deixo amb les millors imatges.

I el video al cim del Mallo Pisón...

El Bosc Vertical

2008-03-13T21:37:00.030+01:00

Aquest diumenge tocava sortida familiar.

Havíem de celebrar com calia l'aniversari d'en Daniel.
I res millor que fer-ho amb una GRAN AVENTURA!

Així que diumenge els avis (en Pere i la Rosa), els néts (la Laia i en Daniel), els germans (jo i l'Òscar) i la cunyada (la Núria) marxem cap al Bosc Vertical.

Unes instal.lacions modèliques dividides en tres circuits de dificultat progressiva van fer les delícies dels més petits i dels més grans.
Jo, una vegada més, a peu de "via" per no forçar el genoll acompanyat de la Núria.
En acció: els avis, els nets i l'Òscar. L'Anna arribava més tard.

Una "massa breu" xerrada del monitor sobre com realitzar el recorregut amb seguretat i apa, espavileu-vos!
La Laia, que és la que té més experiència en bagues, mosquetons i demés "estris" tira sola... i jo patint com mai, segueixo a la comitiva des del terra....

"Ja tens ben tancat el mosquetó?" .... "Sí, papa"

"Estiga't sempre assegurada!".... "Qué sí, home!... vigila a l'avia que no en sap gens!"

Bé, al final, dues supertirolines, ponts tibetans, túnels... tot una passada!

Per finalitzar la jornada, volíem fer una volta en Rucs pel Corredor, però es va fer massa tard i vam acabar la celebració amb una monumental calçotada!

Escalada medieval

2008-03-05T10:59:00.049+01:00

Molts de nosaltres hem anat a escalar al Pirineu.

Si us ho proposeu, podeu complementar qualsevol jornada de paret amb la visita a algun dels encantadors poblets que omplen les valls.
Sempre podeu decobrir petites joies.

L'Anna en va sorprendre amb una passejada per un preciós poblet abandonat.

Un antic nucli medieval, enfilat sobre un petit turó que ens va dur a través del túnel del temps a èpoques antigues.

Tot un viatge al passat, passejant pels seus carrers empedrats, xafardejant per les seves cases enrunades, visitant les seves esglesies, el seu preciós cementiri….
Un ambient misteriós i encisador.
El silenci és qui regna ara entre els carrers mentre la vegetació, amb el pas del temps, va cruspint-se les velles cases i masos.

Si aneu a l'aguait trobareu racons increïbles: petites places amb la font ja que no raja, la casa del curador de pells, algun rebost amb enormes botes de vi, alguna cuina amb la llar de foc…
Al capvespre, quan el sol baixa, comencen a aparèixer les ombres.

El poble passa dels mil colors al blanc-i-negre, els ocells callen, el vent fred corre pels carrers.

La foscor omple les cases sense llum. Sense vida.

Llavors és quan les ànimes dels antics passegen de nou entre les runes.

Tota una experiència.
Agraïr-li a l’Anna aquesta bonica excursió.

Per cert, algú descobreix alguna figura amagada en la última imatge...?

Cap de setmana als Ports

2008-03-03T12:58:00.018+01:00

Aquest cap de setmana ens hem trobat a Horta de Sant Joan un piló d'amics: l'Adrien, en Gatsaule, la Raquel, la Lu, en Der Kletterer, la Marian, l'Aspavil, l'Antxi, l'Anna, en Tanger i jo.

Gràcies a l'hospitalitat d'en Llorenç hem passat dos dies ben macos i divertits.

Dissabte escalada a la zona dels Estrets a les Moles del Don (tots menys jo, que encara m'estic recuperant): la Lu, la Raquel i l'Aspavil a la "Pasión por la birra", en Der Kletterer i la Marian a la "Tintin" i l'Anna i l'Adrien combinant la "Tintin" amb sortida per "l'Arrels".
A la nit super-sopar-festa amb paella made in Gatsaule i postres de l'Adrien.
Després vinillos, jocs psicológics i a veure la pel.li "Per on es va?'" (del tot recomanable.... no us la perdeu si teniu possibilitats de veure-la).

Diumenge dos cordades a la KRT (a veure com els hi va anar...) i nosaltres tornada a casa.

Us deixo algunes imatges ....

l'Adrien a peu de via

l'Anna sortint de la R3

situació de les 3 cordades

l'Anna en l'aeri flanqueig de "l'arrels"

l'Adrien arribant a la R4

i superant la verruga

en Tanger

Arnes

l'Anna i l'Adrien "atacant" els postres

En Gatsaule i l'Aspavil

Curs ECAM: Instructors i Monitors d'escalada.

2008-02-25T12:37:00.022+01:00

Tot i estar encara amb el genoll en "fase de recuperació" aquest cap de setmana tenia la segona sortida del Curs d'instructor ECAM.

Dos dies a l'excel.lent rocòdrom del Centre Muntanyenc Sant Llorenç (Terrassa) fent pràctiques a peu de via, mentre la resta de companys s'enfilaven per provar les diferents tècniques.
Com a instructors vam tenir en Pep, en Jordi i en Santi Llop.
El curs de Monitors el fan la l'Anna i en Sergi (Mataró), la Yolanda (Hospitalet), en Jordi (Girona), en Xavi (Lleida), en Joan (Agrup. Excta. Urgell), en Quim (St.Cugat), en Jordi (Tremp)... el d'Instructors només estem en Pere M. i jo (Mataró).

En Xavi, l'Anna i en Joan en una pràctica

Dos dies muntant polipasts, fent rapels assistits, practicant desbloquejos de reversos, provant traspassos de foça a la reunió.....i sobretot, molta didàctica!
La següent sortida ja serà sobre roca (a Vilanova de Meià) i amb el meu genoll en condicions....ja en tinc ganes!

Autoassegurar-se a la reunió.

2008-02-21T12:42:00.018+01:00

Autoassegurar-se a una reunió correctament pot considerar-se, en un principi, com una maniobra fàcil i en la qual tots els escaladors haurem d’estar familiaritzats.

Malgrat això, és en aquesta maniobra i degut a una sèrie de factors que analitzarem, on es cometen errors imperdonables.

Els errors més comuns són:

· Dependència d’un sol punt d’assegurança.

· Ús de provadors i cintes exprés.

· Ús de mosquetons sense tanca de seguretat.

· No utilitzar la corda d’escalada per a realitzar l’autoassegurament a la reunió.

En ocasions, la falta de coneixements tècnics per part de l’escalador i en d’altres les ganes d’acabar la via aviat i apurar el llarg, originen errors fàcils de preveure.
El procés d’autoassegurar-se a la reunió correctament no requereix de grans acrobàcies o temps extraordinari.
Al contrari, seguretat en aquest cas és sinònim de senzillesa i rapidesa.

Possibilitat 1: Utilitzant una baga

Sistema d’ús freqüent. La baga està unida al talabard amb un nus de corbata (1).
Aquest nus redueix força la resistència de la baga i per tant, no és recomanable si d’ell hem d’assegurar al company.
La baga és estàtica, per tant incrementem els elements negatius en contra del dinamisme acceptat de la reunió.
Punt positiu: Sistema ideal per rapelar.

Possibilitat 2: Utilitzant la corda d’escalada

Variant 2-A
Per què no utilitzar la corda per autoassegurar-nos a la reunió si és moltíssim més resistent que qualsevol baga, és dinàmica i ja la duem lligada amb nosaltres?
Simplement farem un nus en vuit per bucle (2) i el fixem al mosquetó de seguretat central de la reunió.
És ràpid i senzill de realitzar.

Variant 2-B
És una variant de l’anterior.
Primerament ens fixem al mosquetó de seguretat central utilitzant un nus de barquer* (3).
A continuació fem un reenviament a un dels punts de la reunió utilitzant un nus en vuit (4).
Deixarem una mica de corda entre ambdós nussos per tenir mobilitat en la reunió (5).
L’objectiu de fer el barquer és fer fàcil regular la distància, i sempre estant assegurats. Aquest és un sistema d’autoassegurament molt recomenable per unir-nos a la reunió.
És senzill, segur i no dona peu a equivocacions.

NO UTILITZAREM MAI... l’autoassegurament amb cintes exprés!
És el pitjor sistema d’autoassegurament.
Utilitzat per molts escaladors anys enrera cada cop més en desús. S’utilitzaven dues cintes exprés en cadena per unir-se a la reunió. En aquest cas depenem únicament de les cintes!!!.
Els punts d’una possible trencada són nombrosos. Quatre mosquetons (sense tanca de seguretat) i dos cintes, a part del fregament de mosquetó amb mosquetó.
També existeix la possibilitat d’una fàcil obertura de mosquetons en el cas de xocs i moviments en la reunió!!!

Nota: obviament, es poden combinar possibilitats, sobretot baga + nus de vuit amb la corda.
(*) "Ballestrionque"

Artroscòpia

2008-02-14T18:57:00.019+01:00

Des del final d'aquest estiu que el genoll esquerra hem feia la punyeta.

El fet de treballar tot el dia dret va anar fent que el dolor s'accentués. Jo, capgros de naixement i de convicció, vaig continuar enfilant-me per on podia. Com sempre, fins que la cosa no es va posar del tot xunga no vaig anar a la traumatòloga. I apa, "fes-te un radiografia i una resonància i torna...".

Diagnòstic: ruptura pedunculada posterior del menisc intern del genoll esquerre. Tractament?.... "pos" una "peaso" MENISCECTOMIA (tipus d'artroscopia).
"Quan t´ho vols fer?".... Doncs, ja!.

Així que ahir vaig passar pel quiròfan a pendre'm un donut i un tallat.... i al final el donut no me'l vàren donar, però el "tallat" sí!

I, com sempre, a mi m´ha de passar alguna coseta.

L'infermera que m´havia de posar la via ho va intentar dos cops a la mà (on normalment es posa sempre) i després de burxar una bona estona i no havent aconseguit el seu objectiu vampiresc, ho va provar a la munyeca. Aquí si que va tenir èxit, però "un servidor" va agafar un "colocón guai" després de ser punxat una vegada rera l'altra....". Que t'has marejat?" em va espatar la Criatura de la nit esmolant-se els seus ullals.... "Una mica" li vaig contestar, tot blanc, esgrimint un fals somriure. "És que ets aprensiu!" em va deixar anar.....

"Aprensiu...?" ... Collons, si gairebé m'atravessa la mà, semblava que m'estigués fent acupuntura amb una "peaso" agulla que "t'hi cagues"....em va deixar un parell de blaus que ni els millors dels tatoos els superen!

I aquí no s'acaba tot..... "T'haig de rasurar..." em comenta quan torna. "Comorrr?....ara em farà de Depilady.... valga'm Déu!.... ja cal que t'agafis ben bé els cataplins que si aquesta senyora se lin va la mà amb la Gillette Blue III Super et deixa eunuc de per vida...."

Em va depilar el genoll per la cara superior (sense comentaris) i em fa girar per depilar-me la part del radera... ejem ... ejem. "Pos no s'emposa a depilar el genoll dret per contes del genoll esquerra que és el que m´havia rasurat per davant....!

Collooooooooons..... que anem malamenttttttt!

"Ejem , perdoni, que em sembla que és l'altre...." li deixo anar amb sutil delicadessa. "Ai, doncs tens raó, ja m'extranyava!, ja veig que ets aprensiu i nerviós....."

No et fot!, em diu aprensiu i nerviós a mi, mentres ella m'utilitza com un ninot de màgia negra i alhora em depila la cama contrària!

Vaja, que per fi arriba l'hora. Em despedeixo de l'Anna (des d'aquí agrair-li tota la seva ajuda i paciència) i m'en vaig cap al quiròfan.... arriba el "star moment".... l'EPIDURAL!

Quina por que li tenia.... pensar en una agulla i un cateter arribant a la columna... aix! ... quines esgarrifanses!

Pos no!... va ser pim-pam-pum i ja estava... gairebé sense adonar-me'n.... que guai!

M'estiren a la camilla i ja no noto les cames. En pocs segons ni els genolls, ni les cuixes. Una estona més i no tinc malucs..... que raro que estic... és ben extrany... però de moment vaig fent.

La doctora comença l'operació i jo la segueixo pel monitor..... però ja no em noto ni els malucs, ni els ous ni la pilila..... serà de la por?.... em poso una mica intranquil.

Collons!, ara ja no noto ni la panxa i gairebé se'm està adormint el pit.... és una sensació molt difícil de suportar.... estic com a dins una enorme premsa hidràulica que m'està aixafant a poc a poc.... "Tot bé?" em pregunta l'anestesista. "Pos no gaire!" .... Quin patiment. Alló semblava que no s'acabés mai. Només podia moure el cap i una mica les mans.... Vaja, "tremendo"!

Finalment em duen a la zona de post-operatori i poc a poc em vaig recuperant....

L'intervenció del menisc ha estat un èxit, però jo les he passat "putes!".

I per què? Doncs ara ja ho sé. Quan marxava em ve a veure l'anestesista. "Com et trobes?"... "Es que com a l'informe em vist que practicaves esport i estaves força musculat, dons t'hem posat una mica més de l'anestèssia normal...."

Toca't els ous!... jo musculat?..... potser sí, a la zona abdominal, concretament a la periféria del baix ventre, en forma de pneumàtic Michelin!.. però poca cosa més... Home!

Vaja que aquesta és la meva petita aventura al quirófan. Ara recuperació: entre 2-3 setmanes de baixa. La doctora m´ha ssegurat que abans d'un mes i mig ja estic grimpant de nou..... així que no us lliurareu de mi tant fàcilment!

Fins ara!

Si voleu veure els detalls:

Una altra eina: el polipast 7:1

2008-02-09T16:18:00.000+01:00

Després d'explicar la realització d'un polipast senzill, el 3:1, (veure http://pescadordestels.blogspot.com/2007/07/polipast-31.html) ara tocava un de més complicat però que ens permet hissar un pes força alt amb relativa poca força.
Per realitzar aquesta maniobra cal disposar de dos cordinos, 3 mosquetons de seguretat i una baga.
Aquesta és la seqüència de passos a seguir:

Situació inicial:

Pas 1: realitzem un primer machard bidireccional sobre la corda activa (la que suporta el pes) i afegim un mosquetó de seguretat.

Pas 2: realitzem un segon machard bidireccional sobre la corda inactiva (la que surt del reverso) i afegim un mosquetó de seguretat.
Pas 3: la corda inactiva que surt del 2on machard, la passem per dins d'un tercer mosquetó de seguretat que actuarà com a politja.

Pas 4: utilitzem una baga cosida de 120cm. Obrim el mosquetó del 2on machard i hi passem un dels extrems de la baga.

Pas 5: la mateixa baga, la passem (tota ella) per dins el mosquetó del machard de la corda activa (politja).

Pas 6: finalment, obrim el tercer mosquetó i hi passem l'extrem de la baga.

Alguns apunts:
- No cal dir que cal practicar-lo unes quantes vegades a casa per assimilar-lo correctament.
- Podem substituir qualsevol dels machards per un aparell bloquejador: shun, tibloc, puny o similar.
- Recomano el machard BIDIRECCIONAL perquè d'aquesta manera ens assegurem que el nus bloquegi sempre, evitant l'UNIDIRECCIONAL que podria conduir a un error d'execució.

- El podem utilitzar en corda simple o en corda doble.

La maniobra es pot complicar si assegurem amb un aparell que no bloquegi o si ho fem amb un dinàmic, però això ja serà tema d'una nova entrada....

Sol de Mitjanit: les millors imatges de la nova via...

2008-02-06T21:24:00.001+01:00

Us deixo amb un recull de les millors imatges d'aquesta nova via que l'amic Aspavil i un servidor hem obert a Oliana.
Donar les gràcies a l'Anna, a l'Antxi, a la Lu, a la Raquel, a la Marta, a l'Adrien i en Gatsaule per acompanyar-nos en la "inauguració" i també en Blai.
Espero que les fotos us facin venir ganes de tastar-la!
Per últim, dedicar la meva part de la feina a en Lluís que, malauradament i tan sols amb 34 anys, ens va deixar la setmana passada.
Una abraçada ben forta a tota la seva família.

Cap de setmana intens: Oliana i Ager

2008-01-22T13:50:00.000+01:00

Òndia, quin cap de setmana!
Dissabte em llevo a les 6.30 del matí per anar a buscar el meu bon amic i mig-germà Aspavil i cap a Oliana! Tenim un nou projecte a mitges i avui volem acabar la feina. Abans de les 10 ja som a peu de paret…. i ens posem a treballar. No parem fins les 5 de la tarda. Més de 7 hores obrint la darrera part de la nostra nova via. La recompensa de fer cim ens omple d’alegria. La meva primera línia oberta íntegrament per sota!
Abraçades varies i cap a Àger que tenim trobada d’amics.
Arribem just per sopar. La Lu, en Joan(Gatsaule), la Raquel, l’Antxi, en Blai, en Carlos(Kletterer) i en Marcel….

Riures i beures... ens ho passem molt bé.

L'endemà, l'esforç i el cansament em passen factura i pateixo una mica més del "normal per fer la Redrum....

Balanç moolt positiu i ganes de repetir la trobada.

Us deixo amb les millors imatges i un parell de vídeos...

Videos de la Redrum... en Gatsaule al darrer llarg i en Kletterer al famós falnqueig...

Marroc: l'Atlas i el Desert.

2008-01-12T01:44:00.000+01:00

El novembre de l'any passat, l'Anna em va proposar anar a passar uns dies al Marroc.

La idea em va encisar ràpidament, però confesso que el nostre mini viatge (7 dies) a aquest bonic país ha superat totes les meves previsions.
Primer volia fer una combinació entre descobrir els Atlas i fer alguna jornada d'escalada al Todra i passar el Cap d'any enmig del desert.
Finalment, vam decidir no "carregar" tot el material per un sol dia i aprofitar aquest primer contacte per fer les nostres descobertes i decidir objectius propers.
El nostre itinerari va ser: Marrakesh - Ourzazate - Desert de Erg Chebbi (Merzouga) - Tinerhir (Gorgues del Todra) - Boumalne du Dades (Gorgues del Dades) - Kelaâ M'Gouna (Vall de les Roses) - Ourzazate - Marrakesh.
En una propera entrada, penjaré les ressenyes de la zona d'escalada del Todra, les kasbas per fer nit i els millors contactes al Marroc, per qualsevol interessat en anar-hi.
Dir-vos que ens va encantar i que és del tot recomanable.... ah!... i ja tenim futurs objectius: l'ascensió al Igbil M'Goun (4.071 mts) que és un trekking de 4-5 dies pel mig de l'Atlas, escalades al Todra i obrir alguna via a alguna de les parets de la Vall de les Roses.
Us deixo amb un recull de les millors fotografies.

Carabana de dromedaris al desert de Erg Chebbi (Merzouga)

Campament de Haimas (Merzouga)

Dalt del cim de la duna més alta (170 mts)

Posta de sol al desert

La flor del desert.

Varietat de colors de la sorra.

Varietat de colors del cel.

Rosats, blaus, taronges, vermells, ...

Cap d'any Bereber: en Pere dins la haima esperant el tajine.

La nit arriba al desert.

El nostre amic dromedari...amb el seu piercing.

Descans i relax.

Palmeral de Tinerhir, al camí de les Gorges de Todra.

Arribant a les Gorges.

Zona de Les Jardins d'Eté.

Vista del Pelier du Couchant.

A l'esquerra l'Hotel Manssour, al fons la zona dels Jardin des Roches,

a la dreta (cotxes) la Dalle Hollandais.

Il.luminació a la Kasba del nostre amic Lahcen a a Kelaa M'gouna. (Vall de les Roses)

En Pere, en Rachid, en Lahcen i l'Anna.

El port de Parc Nacional del Toubkal (2.092 mts)

Treball amb henna.

Les Tombes Saadies a Marrakesh.

Tè amb menta en una terrassa de la famosa plaça Jemâa el-Fna.

Una de les moltes cingonyes de Marrakesh.

La Kutubia, el famós minaret, bessó de la Giralda de Sevilla.

Màxima animació nocturna a la plaça Jemâa el-Fna a Marrakesh.

Pista de terra, tot arribant a l'alberg de sorra a Merzouga.

La nit al desert, vist des de la kasba "Les Dunes d'or".

Erg Chebbi.

Dibuixos de sorra.

El llac de Dayet Srji, al peu de les dunes.

Gorgues del Dades: "Els dits dels monos", una petita Montserrat a l'Atlas.

Gorgues del Dades.

De Marrakesh a Ouarzazate: a través de l'alt Atlas (2.260 mts).

Vistes de l'Atlas.

Contrast de colors: blanc al cim, vermell a les muntayes i rosat a la vall.

L'estreta Gorga del riu Dades.

La Vall de les Roses, amb el Irhil M'Goun (4.071) amagat al fons.

Explosió de sensacions, fem nit a una bonica kasba.

Una kasba de la vall.

Murs verges per explorar...

Bon Any!

2007-12-27T22:11:00.000+01:00

Marxem uns dies al Marroc!

Us deixo amb unes boniques imatges que he pescat.

A veure si n'endevineu alguna....

Bon any!

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Doble activitat a Montserrat Sud: escalada + barranc

2007-11-28T21:49:00.000+01:00

Aquesta és una opció molt atractiva que ja he repetit unes quantes vegades.

Es tracta de fer qualsevol de les vies de la Miranda de Can Jorba (Montserrat Sud) i fer la baixada pel barranc del Tres en Ratlla.

L'Anna, l'Adrien, en Marti, l'Estephan i la colla de Granollers ens hi vam acostar aquest diumenge.

Escalada:

Podeu fer les vies Sol Solet (IV+) equipada, Scabroni Escapullini (V+) equipada i la Queralt-Xenia (V+) des-equipada.

Nosaltres, aquest passat diumenge, com ja havíem escalat les dues primeres, ens varen decidir per la Queralt-Xenia.

La via no val gaire la pena: roca molt descomposta, reunions sobre savines mig-mortes que fan por i força difícil de protegir. Vaja que no ens va agradar gens. Van caure algunes pedres (tot i escalar amb molta "delicadesa")

Molt més maques la Sol-Solet i la Scabroni.

Tram d'enllaç:

Una vegada arribats al cim, cal localitzar una petita savina a ma esquerra. Hi trobarem una corda fixa (en mal estat.... ull! que qualsevol dia d'aquest peta..) que ens ajuda a des-grimpar un ressalt de 5 metres.

Seguirem carenant direcció est uns metres fins creuar una placa inclinada (traces de camí).

Ara caldrà seguir carenant i alhora remuntant uns 10 metres. Podrem localitzar una fita uns metres mes a munt, a l'entrada d'un petit bosquet.

Hi trobarem un corriol que entre arbres i matolls, en forta baixada i amb tendència a la dreta, ens dur directament a dins del barranc.

Vigileu perquè el camí no està gaire fresat i la baixadeta d'entrada té força pendent.

Barranc del Tres en Ratlla:

El barranc és sec. Amb el material que hem escalat i tenim de sobres.

Una vegada dins l'engorjat, anem descendint petits resals fent oposicions fins arribar a la primera instal.lació de rapel. Son dos spits amb anella (esquerra). Aquest és un rapel de 20 metres.

Seguim baixant fins trobar una corda fixa que ens dur a l'instal.lació del segon rapel. Dos spits a la dreta. Rapel de 25 metres.

Esquivem un salt per l'esquerra (dins el bosc, camí fresat), fins arribar a un passamans (dreta) fet amb cable d'acer. El passamans es dur fins a l'instal.lació del 3er rapel (arbre). Petit rapel de 10 metres.

Arribem a una badina amb un enorme bloc encastat.Aquí trobem dues instal.lacions (esquerra dos spits vells) i sobre el bloc (dos parabolts nous).

Rapel " guapo" i llarg de 45 metres que podem fraccionar (hi ha una reunió intermitja, 25 + 20).

Finalment, trobem la darrera instal.lació. Cadena amb spits i parabolts que utilitzem per fer el darrer rapel de 30 metres, els últims 10 volats per sobre de la vauma i directe als matolls.

Aquí ja trobem el camí d'accés al Canal del Joc de l'Oca i cap al parking de Can Jorba.

Espero que us agradi la combinació!

Us deiexo amb l'Adrien i el darrer rapel

Equipar i desequipar un via: esforç i vergonya.

2007-11-20T23:03:00.000+01:00

Des que vaig començar a escalar, sempre m´havia fet il.lusió obrir i equipar una via.

La tardor de l’any passat, per fi, vaig creure que era el moment d’empendre aquesta iniciativa. Calia, però, prendre varies decisions: escollir la zona, buscar una línia lògica, triar el tipus d’equipament, com i de quina manera equipar-la, com i de quina manera “obrir-la”, etc... Així que un dia, escalant la via Itzi a les Agudes, em vaig fixar en una possible línia més a la seva esquerra, que creuava un bonic diedre i un sistema de plaques.

Una vegada triada la zona i decidit més o menys el traçat, va arribar el primer gran dilema...... com l’equipo? Faig una via desequipada, una semi-equipada o una totalment equipada? La resposta a aquesta pregunta era una nova qüestió: per què o per a qui volia obrir la via?

No tenia cap afany de protagonisme i els que em coneixen de veritat, ho saben. Per a mi era un repte personal i alhora una petita i modesta contribució als amics de l’escalada. Sempre he cregut que la persona que realitza l’esforç té el dret innegable de decidir com ho fa. Jo tinc un grau mig. No sóc ni seré mai un crac. Tampoc ho vull ser. Sent conseqüent, la via hauria de tenir un grau d’escalada “obligat” o màxim de V+. Tampoc sóc un heroi. Ni em vull matar fent muntanya. Ni vull que es matin els altres. Per tant la via calia equipar-la de manera que fos segura i amb un grau d’exposició baix. Així que ja tenia les dues premises bàsiques per obrir i equipar la via: grau obligat V+ i exposició baixa.

D’aquesta manera, creia que podria obrir una via on una gran majoria d’escaladors, si volien, podrien disfrutar escalant en un entorn ben bonic. Així de simple.

Per tot això, vaig decidir equipar la via completament, protegint al màxim possibles caigudes contra repises i blocs, equipant els llargs de grau superior per poder-los passar en A0 o Ae. Per fer la via més segura i amb menys compromís, vaig decidir fer-la totalment rapelable. Amb reunions amb doble parabolt amb anella.

Amb aquestes premises clares, em vaig posar a treballar. Van ser 7 dies complerts de feina. De molta feina. Alguns dies amb ajuda i d’altres no. Carregant tot el material amunt i avall. Rapelant i remuntant cordes. Decidint els enclavaments de les reunions i la posició de cada parabolt. I, sobretot, deixant neta la via de blocs inestables.

El resultat va ser una via que estic ben content d’haver obert.

Sabia que una vegada publicada la ressenya, hi hauria escaladors a qui els agradaria la via i d’altres que no. Estava disposat a rebre qualsevol crítica, sempre que aquesta fos constructiva. Sospitava que el principal problema seria l’equipament. Sempre és l’equipament.

Però quina va ser la meva sorpresa quan vaig començar a rebre alguns mails anònims que arribaven a gairebé l’insult. Que si havia “ametrallat” el Montseny, que si era una via amb “molt magnetisme”, anomenant-me el “blak&decker”, que “què dirien els meus fills”, etc...

Vaja, per al.lucinar! Sempre sense argumentar res. No ho entenia.

Per “colmo”, avui m´han arribat veus que “algú” ha desequipat parcialment la via. Vull agraïr a aquest grup de “grans” escaladors la seva valentia. Que maco és expoliar i reventar la feina i les il.lusions dels altres. Suposo que sou els “jutjes” de les alçades i que sou vosaltres qui decidiu on es pot equipar i on no. Sou posseïdors de la veritat absoluta. Sou la llum del mon de l’escalada. I sempre donant la cara, oi? Que n’es de bonic ser un neo-faixista de les parets, imposant als demés mortals, desgraciats i pobrets, què es pot obrir i què no. Ara els demés escaladors serem més feliços, disfrutant de la vostra “feina”. Ja us sentiu millor per treure quatre xapes i reventar quatre parabols..... ja trempeu? Me’n alegro!

Ah! I ja us fotareu perquè a la primavera penso pujar a refer tota la vostra destrossa.

Retirar-se enmig d'una via....de manera segura.

2007-11-17T21:22:00.000+01:00

Comença a ploure, tenim un mal dia i no ens atrevim a seguir, ens trobem malament...

Aquestes i d’altres circumstàncies poden aparèixer enmig d’una via i obligar-nos a abandonar, però com ho farem d’una manera segura?.

El més probable és que ens trobem a prop d’un punt d’ancoratge fix o instal.lat per nosaltres, en tot cas, ens autoassegurarem utilitzant una baga i un mosquetó de seguretat.

Cal comunicar al company la nostra situació i fer-li saber la maniobra que utilitzarem per baixar fins a la reunió.

Valorar el punt d’ancoratge i decidir si cal i es pot reforçar d’alguna manera.

Finalment hem de decidir: muntem un rapel o ens despenja el company?

Si hem utilitzat més de la meitat de la corda (per això cal marcar-les) tant sols tenim la possibilitat de muntar un rapel, ja que la longitud de corda que té el nostre company no seria suficient per despenjar-nos.

Si hem utilitzat menys de la meitat de la longitud de la corda, el nostre company ens podrà despenjar.

Despenjar-nos d’un sol punt d’ancoratge és una maniobra un tant irresponsable i insegura.

És sempre preferible abandonar material en la paret per reforçar un punt, que jugar-nos la vida confiant en una sola peça, sigui un clau, parabolt, friend o tascó.

Solament en determinades ocasions, i davant la impossibilitat de reforçar els ancoratges, podem utilitzar la maniobra de despenjar-nos d’un sol punt.

Serà sempre el nostre últim recurs.

Utilitzarem un NUS AUTOBLOQUEJANT (1), preferiblement el machard bidireccional, per protegir-nos davant d’un trencament de l’ancoratge d’on ens despengem (2), quedant-nos retinguts sobre el penúltim punt d’assegurança col.locat a la paret (3).

1.Utilitzarem un cordino de 7 mm. i d’un metre i mig (més o menys) de longitud. Per unir-lo al talabard, farem servir dos mosquetons de seguretat.

2. En l’ancoratge col.locarem un mosquetó de seguretat, un parell de mosquetons simples oposats o millor un maillon, per on passarem la corda.

Recordem: mai ens despenjarem directament sobre un cordino o baga, el fregament amb la corda els cremaria. Tampoc ho farem directament sobre cables o pedres.

3. Sobre la corda que ens arriba del company (de sota nostre), col.locarem un nus machard bidireccional, unint-lo al talabard amb dos mosquetons de seguretat.

4. El següent pas és senzill. Simplement ens deixarem despenjar pel company, al mateix temps que nosaltres desplacem el nus machard per permetre’ns el descens.

5. Durant la baixada, anirem retirant les assegurances que durant l’escalada havíem col.locat. Si el punt d’on ens despengem saltés, sempre ens quedaríem penjats de l’assegurança que tenim a l’alçada dels peus, bloquejats pel nus machard.

Sense el nus autobloquejant, arribaríem al terra, degut a la longitud de corda que tenim desplegada entre nosaltres i la següent assegurança.

Mai podem refiar-nos del material que ja hi ha a la paret.

No sabem si aquell parabolt està ben posat o no, o si el pobre ja ha sofert moltes caigudes.

Si per qualsevol motiu, decidim retirar-nos, fem-ho de manera segura:

Si és possible, reforçarem el punt, encara que tinguem d’abandonar material.

Si el llarg està assegurat amb ancoratges d’expansió (parabolts, spits, etc.), intentem unir al menys dos dels punts, utilitzant una baga llarga o cordino, abans de baixar-nos d’un sol punt.

Si no és possible cap solució anterior, cal utilitza la tècnica del nus autobloquejant.

El descens, cal realitzar-lo d’una manera lenta, segura i controlada, evitant sobrecàrregues en les assegurances i fregaments innecessaris.
.

Si la via és en diagonal o desplomada, és convenient col.locar una cinta per sobre del machard nint el talabard a la corda que baixa, per mantenir-nos a prop de la paret.

A vegades... es fa de nit!

2007-11-17T19:52:00.000+01:00

Us penjo algunes fotos del descens "nocturn" de l'Aresta idíl.lica a Oliana.....

Capvespre...

La Marta al rapel volat...

És un ratpenat...? ..... un vampir?

... No!...... es una altra criatura de la nit....

.... l'Adrien!

... la canal s'estreny...

.... molt!

.... rapel encastat!

..... i més encastament....

..... peu de via ...... en Tanger esperant-nos!

..... final feliç! .... una altra aventura per explicar!