Vint-i-un batecs de l’India
Amb aquest nom hem decidit batejar els vint-i-un petits relats que volem escriure. Millor dit, què necessitem escriure.
Seran vint-i-una petites histories, algunes divertides i d’altres més transcendentals, que hem viscut els vint-i-un dies de viatge per l’India i el Nepal.
Intentarem que entre ratlla i ratlla pugueu veure, olorar, palpar, escoltar i tastar tots els petits matisos que aquest gran país ens ha deixat en el cor.
Riures innocents i plors de tristesa: la vida i la mort ballant pel fràgil món dels homes.
Un viatge que mai podrem oblidar.
Una rebolcada de sentiments per les nostres ànimes.
“Vint-i-un batecs de l’India” és un inici i no un final. El nostre gran viatge només ha començat…
Aquí teniu el primer....
La Teoria de la Relativitat
E= mc2. Encara recordo el dia que el professor de física de Santa Anna ens va explicar aquesta Teoria de l’il.lustre senyor Einstein: l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat. No em vaig assabentar de rés!.
Ha estat en el nostre viatge a l’Índia on realment he entès la Teoria.
En una població de més de 1.130 mil.lions d’habitants (segon país més poblat del món), tot és relatiu. En un país on per fer un simple trajecte de 200km (Delhi-Agra) per carretera es pot tardar més de 8 hores, tot es relatiu. On ciutats com Delhi (16 mil.lions) o Bombai (13 mil.lions) recullen el millor i el pitjor de les misèries humanes, tot es relatiu.
Però han estat els Indis i no l’Índia els que m’han deixat empremta.
I aquesta “especial” teoria de la relativitat no serveix per argumentar discursos hipòcrites tipus “nosaltres no estem tan malament” o “ mira aquells de l’Índia, aquells si que ho tenen magre” …
Aquesta teoria no és per justificar el què tenim o no tenim. Ni per compadir-nos del què volem tenir i no podem. Ni per avergonyir-nos del què tenim i ja ni valorem.
No. La Teoria de la que us parlo no és comparativa. És molt més que això.
Quan veus famílies senceres dormint a qualsevol vorera, mig despullats i descalços, bruts, famèlics...sense res… la teva ànima, allò mes íntim, el teu petit cor... simplement s’esmicola.
I t’adones de què el realment important no és allò que tens o no tens, si no el que sents i fas sentir. El que ets i transmets.
Cal reflexar-se cap els demés. Cap a les persones que t’envolten, les persones que estimes però també, i això és molt important, cap a la resta del món. Tots ens necessitem.
Podem fer veure que no sentim la veu greu d’una mala consciència i “no fer res” o ens podem excusar fent cas a l’aguda veu de la bona consciència, tot realitzant algun acte de “caritat” per fer-la callar.
Però de la pobresa, cal tenir-ne consciència. Ni bona ni dolenta. Només ser “conscients” i així poder-la lluitar. Conèixer aquesta realitat. No donar l’esquena a mil.lions de persones arreu del món que viuen en condicions infrahumanes. És cert que no fa falta viatjar tan lluny per adonar-se’n. Però les dimensions a l’Índia son brutals.
La teoria de la relativitat. On la vida i la mort passegen plegades pels carrers de Bombai o Delhi. La mort, si reflexionem, és molt semblant a la vida. No podem viure sense anar morint poc a poc.
I la nostra afable vida, blindada per capes i capes de benestar, comoditats i luxes, ens pot cegar i impedir-nos veure els patiments de tanta i tanta gent a les fabeles de sud-américa o els slums de Bombai. Sovint només veiem el nostre patiment personal i ens tanquem al sofriments de la resta.
Amb aquestes ratlles no vull donar cap lliçó de moral a ningú ni fer filosofia barata. Simplement l’Índia ha estat un gran cop de puny que ha trencat aquestes barreres i m’ha obert els ulls. Cal tastar la pobresa. Mirar-la i escoltar-la. Tota una lliçó d’humilitat.
Al darrer dia a Delhi vam decidir perdre’ns fora de la zona turística. Caminant sense rumb vam arribar a un carrer paral.lel a una de les moltes rondes elevades que té la ciutat. Milers de cotxes passaven per sobre dels nostres caps. El carrer com sempre, atapeït de persones, bicicletes i rickshaws amunt i avall. Fent un eslàlom enmig d’aquell tràfic van continuar fins a passar casualment per davant d’un hospital.
A pocs metres de la porta principal i enmig de l’asfalt ple de sots i forats van veure un piló de draps bruts tirats al terra just al costat de les escombraries. En passar pel seu costat ens vàrem adonar que sota aquella pila de roba bruta hi havia el cos mig nu i esquelètic d’un avi morint a les portes d'un hospital. Centenars de persones esquivaven aquell cos estès enmig del no res a ple sol i a una temperatura per sobre dels 40ºC. I de totes elles, només un altre avi es va atansar per donar-li una mica d’aigua. Nosaltres igual que la gran majoria, no varem fer res.
Imaginar-se la mateixa escena en qualsevol ciutat europea és impensable. I no paro de donar-hi voltes i més voltes: Per què no vaig fer res? Com es possible que no fes res davant d’aquella imatge terrorífica?
Sé que ja no podré ajudar aquell pobre avi però no em vull resignar. No puc acceptar més la Teoria de la Relativitat. No em vull rendir. D’una cosa n’estic segur: haig de canviar.
De fet , l’Índia ja m’ha canviat....
Namasté!
Pere
